¿Coneixem realment el que donem?

Ens queda clar a tots que per estar en aquesta vida hem d’obtenir els recursos que ens mantinguin vius i amb una qualitat de vida suficient. Si aquests recursos no vénen d’una situació natal avantatjada, ens veiem davant el repte d’haver de buscar com “guanyar-nos” la vida, de manera que des que tenim una certa edat ens ens comencem a preguntar quin és el nostre lloc en aquest món i què hem vingut a oferir.

Una part de la humanitat, especialment a occident, està passant d’una etapa en la qual treballava per a algú a fer-ho per a la seva pròpia empresa. De manera que a hores d’ara estan sorgint centenars de webs de negocis online. També veiem desenes d’anuncis de cursos o tallers en els quals es pretén ajudar-nos a tenir més pau i goig a la vida.

Quan mires un web t’adones de seguida de quan es tracta de quelcom ofert des d’un genuí coneixement del tema o simplement es tracta d’algú que ha vist una oportunitat de negoci i potser ha tingut els recursos per dur-la a terme. No tinc cap objecció moral en contra d’això, però s’ha de tenir clar que el resultat que li arribarà a la persona que “compri” aquest producte no serà de qualitat, perquè l’objectiu que en teoria s’ha anat a buscar no és el que es trobarà.
Recordo que el pare Basili, que va ser ermità a Montserrat, em va dir més d’una vegada que en realitat molta de la gent que creu que està sanant als altres els està perjudicant. Ell era molt contundent en aquesta afirmació. Deia literalment: “tots estan obsessionats amb donar, donar donar, però ¡a veure què dónes! Hi ha molta gent imposant les mans, anomenant a la seva tècnica de diferents maneres (reiki, toc quàntic, imposició de mans …). Però en realitat no veuen ni perceben el que està succeint. Simplement s’ofereixen per canalitzar a qui sap quina entitat. A això es referia especialment el pare Basili. Com saps a quines entitats estàs canalitzant? Com saps amb certesa que això li beneficiarà realment a la persona que tens davant? Si imposes la teva energia a l’altre, a través de les teves mans o la teva psique, estàs realment modificant la seva realitat. Si de veritat vols ser un transmissor de l’energia, un pol receptiu que simplement transmet l’energia d’alguna entitat a algú que està patint, tingues coneixement de la font d’on ve realment aquesta energia. Si no és així, no coneixes el que s’està transmetent a través teu. Al llarg de la vida he trobat persones amb greus problemes després de “rebre” energia d’algú que li va fer sanació. De vegades queden oberts portals en aquestes persones i perden la seva integritat, sovint durant anys, fins que resolen el problema, si és que ho aconsegueixen. El pare Basili em va parlar d’un noi que va acabar llançant-se al buit a la muntanya que era instigat a fer-ho a través d’un d’aquests portals que havia obert a través de drogues, obrint-se de manera artificial i sense un acompanyant expert a mons per als que encara no estava preparat.

Venim d’una educació religiosa que ens ha inculcat que hem de servir als altres per ser dignes d’estar en aquest món i entenc que cadascú resol aquesta qüestió com pot. Sense entrar en un debat sobre si és cert que hagi de ser així, el cert és que per a la majoria es tracta d’un tema important que aporta sentit a la seva vida.

Creiem que és quelcom que necessitem cercar, però si ens observem a nosaltres mateixos amb atenció ens adonarem que en realitat hi ha molts temes que hem treballat bé i és en aquesta direcció en la que realment podrem trobar una veritable qualitat de vida. Però de vegades no sabem veure i valorar els nostres punts forts i ens dediquem a anar a la recerca de qualitats o habilitats que sentim en falta. Trobem fórmules de “dreceres”, veiem possibiliats i ens unim a elles amb il·lusió, oblidant-nos de les nostres veritables capacitats.

Comparteixo aquesta reflexió amb ànim d’aportar i no de jutjar. Veig constantment cursos i tallers dels que per la seva presentació pots veure perfectament que es tracta de temes dels que es té un coneixement superficial. Sovint temes que estan de moda i s’ha vist en ells una oportunitat guanyar diners. S’utilitzen frases, lemes, ganxos i motius que s’han copiat d’altres llocs i que es repeteixen una i altra vegada en moltes webs. I de vegades es tracta de temes de salut on el que està en joc és el benestar d’una persona.

Si de veritat volem ser independents, per què no buscar entre el que hem treballat bé en la vida? Segur que ho trobem! Tinc la certesa que tots som realment bons en certs temes. Reflexionem sobre això, afinem i quan ho trobem, siguem creatius buscant com dur-ho a terme de manera que sigui valorat i ens permeti procurar-nos una vida digna, en un intercanvi sa amb els altres, en el qual tots oferim el millor de nosaltres mateixos.

Això ens donarà la fortalesa suficient com per no ser pastura d’entitats que s’aprofiten de nosaltres: tècniques amb copyright per l’aprenentatge de les quals ens cobren molts de diners, noves teràpies, nous oficis d’aprenentatge ràpid… No estic dient que tot això no s’estudiï si es desitja fer-ho, ja que sempre podem aprendre de tot. Però creure que realment estem ajudant els altres sense saber bé el que fem és un altre tema molt diferent. Ja fa gairebé 40 anys que em moc en l’univers de la salut i he pogut veure-ho una i altra vegada. Persones que inicien un tema darrera l’altre, en un estat de competició intensa i constant per a col·locar-se al mercat. Està clar que cada persona que acudeix a aquestes persones no ho fa per casualitat i segurament deu necessitar aquesta experiència abans de trobar el que realment busca. Només parlo d’això per prendre consciència del tema. Si governem la nostra compulsió per donar podrem sentir realment quan el que estem oferint és genuí.

La saviesa que hem rebut dels nostres avantpassats per via directa ens ensenya que hi hi ha etapes en les que un és aprenent abans de ser mestre, comprovant en sí mateix el que oferirà. De la mateixa manera que s’ha de cultivar bé un jardí perquè ens doni flors i fruits, ens cal treballar cada terreny que trepitgem sense pressa, experimentant cada pas. Com tots hem pogut comprovar, el camí que es fa a corre-cuita és més llarg al final.

Et sugereixo que no donis res que no coneguis bé. Sigues humil i valent en això si de veritat vols acompanyar a l’altre cap al retrobament amb si mateix.

Marisa Ferrer

3 abril 2017

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *