Llista d’eclipsis de l’any 2019

 

 

6 gener a les 2,28 AM

Eclipsi solar parcial

Sol i Lluna a 15,25 de Capricorn

 

21 gener a les 06,16

Eclipsi Total de Lluna

Sol a 0,51 Aquari i Lluna a 0,51 Leo

 

2 juliol a les 21,16

Eclipsi Total de Sol

Sol i Lluna a 10º37,33 de Cranc

 

16 juliol a les 23,38

Eclipsi Llunar parcial

Sol 24,04 Cranc

Lluna 24,04 Capricorn

 

11 novembre 16,21

Transit Mercuri retrograd

Sol i Mercuri a 18,55 Escorpí

 

26 Desembre 06,13

Eclipsi Solar Anular

04º06,51 Capricorn

La recomanació per a aquests dies és estar el més atent possible a un mateix, facilitant-ho amb una dieta lleugera i una regulació de les activitats que permeti romandre en un estat de tranquil·litat.

Jyotish, la ciència de la llum

A l’Índia, a l’astrologia se l’anomena Jyotish: la ciència de la llum. Segons els Vedes, és el coneixement mitjançant el qual la intel·ligència còsmica es dóna a conèixer a través de la llum.

En el nostre organisme, l’ull és el que ens permet captar-la, reconeixent el que hi ha a l’exterior.

L’ull té un mecanisme perfecte, d’altíssima precisió, que s’ocupa d’enfocar cap a on posem la nostra mirada i envia aquesta informació al cervell. L’ull depèn de la llum: si no hi ha llum, ja sigui elèctrica, del foc, del sol o del tipus que sigui, no hi ha informació visual.

És interessant observar que l’ull és igual al símbol astrològic del Sol:

Per tant, la nostra mirada està relacionada amb el Sol.

 

 

També ho estan la nostra vitalitat, la nostra identitat i la nostra individualitat (sol-etat). Quan diem “Jo” assenyalem al nostre pit, al qual sentim d’alguna manera el centre de la nostra vida i de la nostra identitat.

Read more

CURSOS D’ASTROLOGIA INTENSIUS ONLINE (INICI 26/11 dilluns i 29/11 dijous)

 

Presentació:

L’astrologia està considerada per les tradicions hermètiques occidentals una de les claus més importants per a la comprensió de l’univers. El seu estudi ens permet percebre alguns misteris del funcionament de la vida i de l’individu.

Durant el curs t’acompanyo en un apassionant viatge a través del zodíac. Quaranta anys d’estudi i pràctica activa de l’astrologia em permeten dur a terme aquesta formació.
Es realitza de forma intensiva durant un any i té com a propòsit preparar la persona perquè li sigui possible aprofundir pel seu compte en l’estudi de l’astrologia. L’univers astrològic és molt ric en investigacions de moltes persones arreu del món i una bona base ens permetrà comprendre-les. Les possibilitats d’aprenentatge d’aquesta ciència tan interessant són infinites. Read more

La mirada astrològica

 

A mesura que estudiem astrologia se’ns revela que veritablement hi ha una relació entre el que passa en el cel i el que vivim. Prendre consciència d’aquesta relació ens mostra, sense cap dubte, que hi ha un ordre en l’existència i que en formem part.

A un astròleg no se li passarà per alt que aquesta és una experiència jupiteriana i que el lloc amb el que aquest esdeveniment té afinitat és la casa 9. Si la presa de consciència és sobtada, estarà Urà involucrat, si ens ajuda a sentir pertinença a una totalitat, tindrà una forta relació amb Neptú, si forma part d’un procés de prendre responsabilitat, serà Saturn qui formarà part de l’experiència … Així podem veure, partint des del general al particular, el que un astròleg veurà en mirar una carta i observar com es relacionen els planetes i tots els elements d’un tema.

No oblidem que a la carta astral sempre tot és present, el que ens mostra que, al capdavall, tot sempre té relació amb la totalitat d’aquest univers. La mirada astrològica permet abastar més i més a mesura que anem introduint-nos en l’estudi de les cartes astrals de les persones i dels esdeveniments. Ens permet tenir un petitíssim i humil indici del sentit de l’existència.

La pulsació entre l’ésser humà i l’univers

 

 

El univers pulsa.
Pulsem amb l’univers en els moviments de Prâna i Apâna. La nostra exhalació respecte a l’univers és Apâna i la inhalació Prâna. De l’univers cap a l’individu Apâna és la inhalació i Prâna és l’exhalació.
En el pla físic, Prâna és l’oxigen i Apâna el carboni: es tracta dels principis del Sol i Saturn, vida i mort.
A les antigues escoles espirituals, “Ham” representa Apâna i “So” a Prâna. Les paraules “simba” (lleó), “hamsa” (cigne) o el màntram “So Ham” tenen a veure amb aquest moviment. Es pot experimentar sentint el so “So” a l’inspirar i el so “Ham” a l’exhalar.
L’impuls de la inspiració es produeix a través dels nervis al voltant del melic. En el cos d’un iogui aquesta és la zona Verge-Escorpí. Abans dels 7 anys, Balança encara no ha separat aquest gran signe que comprendria Verge i Escorpí. Al voltant d’aquesta edat, Balança separa aquests dos signes, separant les consciències de l’ésser humà interior i exterior. És al que s’anomena Maia.
Respecte a la exhalació, és controlada pels nervis al voltant de la zona respiratòria i bucal. Es tracta de la zona Cranc-Taure al iogui i Bessons en els altres.
El punt d’equilibri, Samâna, es troba per sota de les costelles, per sobre del melic, a la zona del diafragma. Es tracta del “seient del lleó”. El segell del signe de Lleó representa aquesta cova sobre la qual s’asseu el lleó. Aquí s’asseu en reflexió l’ésser humà perfecte, representat per Aquari.
Treballant conscientment en aquest moviment, l’home descendeix periòdicament a la matèria per elevar els elements del seu regne inferior. Així elimina els signes de Balança i Bessons portant a l’ésser humà a un estat iòguic.

Així ho explica l’autor Ekkirala Krishnamacharya en el seu llibre “Astrologia espiritual”.

El DHS. L’incident que inicia les nostres “malalties”

 

 

Quan intentem comprendre de què es tracta aquesta nova visió sobre la salut, ens adonem que un factor essencial és el DHS, el Síndrome de Dirk Hamer.

El doctor Hamer el va anomenar així perquè es va adonar de que la mort del seu fill va iniciar un procés biològic en la seva vida, el que habitualment anomenem malaltia. Després d’investigar de manera metòdica i exhaustiva, va veure que de manera molt evident tota malaltia s’iniciava amb un esdeveniment imprevist, llevat lògiques excepcions circumstancials com enverinaments, traumatismes i mancances nutricionals extremes.

 

¿Cóm succeeix un DHS?

 

 

La naturalesa té previstos programes automàtics per a aquestes circumstàncies. Els éssers hem anat incorporant i millorant aquests programes durant l’evolució de la vida  a mesura que hem anat experimentant i resolent noves qüestions. El que hem anat aprenent i aconseguint s’ha convertit així en una memòria que s’ha anat afegint a la nostra intel·ligència biològica. Davant cada nou repte biològic, aquests programes es disparen automàticament si no resolem les qüestions conscientment.

A mesura que l’ésser humà s’ha anat desenvolupant i endinsant-se en noves experiències ha anat trobant situacions cada vegada més complexes. El seu cervell s’ha anat desenvolupant d’acord amb la necessitat de gestionar noves habilitats i experiències. Així, del primitiu tronc cerebral, que gestiona tot el relatiu a la supervivència bàsica, hem arribat a la part més recent del nostre cervell, l’escorça cerebral, que gestiona les temàtiques relacionals, tots els processos socials i del nostre moviment dins el grup. Fins a arribar aquí, es van desenvolupar el cerebel, que afecta a tots els temes que tenen a veure amb la integritat de l’ésser, de la seva protecció i la substància blanca, que gestiona les temàtiques de la nostra competitivitat dins del grup, les nostres capacitats i habilitats en relació a ell.

Quan succeeix un DHS, la temàtica amb la qual instintivament relacionem l’esdeveniment, decidirà quina part del nostre cervell gestionarà el repte que tal esdeveniment suposa per a nosaltres. Així, si per exemple ens passa quelcom que per a nosaltres suposa un atac, s’iniciaran una sèrie de transformacions en certs òrgans o teixits del nostre organisme que seran controlades pel cerebel i si l’esdeveniment posa en qüestió la nostra capacitat dins el grup el procés serà controlat per la substància blanca, iniciant-se canvis en els òrgans i teixits governats per aquesta zona del cervell.

 

Quines característiques té aquest esdeveniment?

 

 

És sempre imprevist, intens, dramàtic i es viu en solitud. És possible que la persona parli de l’esdeveniment o estigui envoltada de persones, però tot i així se sent sola davant la circumstància, aïllada del grup. És un esdeveniment que la pren per sorpresa i d’alguna manera la sobrepassa. No sap com resoldre-ho, per la qual cosa es dispara automàticament un programa destinat a assegurar la seva supervivència o la del seu grup. Que això passi ens dóna idea de la intel·ligència de la vida, que el que succeeix en el nostre organisme està sempre ple de propòsit, de manera que qualsevol malaltia ha de ser compresa i curada tenint en compte el propòsit derrera d’ella. No fer-ho així ha portat a la medicina al punt en el qual es troba en què en general resol símptomes, no malalties i moltes d’elles acaben portant a la mort a la persona o cronificant restant-li qualitat de vida.

 

Què implica el DHS?

 

 

El procés s’inicia al mateix temps a la psique, al cervell i a l’òrgan. De tal manera, es començaran a desenvolupar una sèrie de canvis en el seu organisme el propòsit dels quals és resoldre a nivell biològic el repte que ha suposat el que ha succeït. En el seu cervell s’iniciarà un focus que anirà canviant a mesura que vagi transcorrent el conflicte i la seva solució. Al principi, quan el conflicte està actiu en la persona i no troba solució, es veurà en les tomografies com un punt que de mica en mica s’anirà envoltant de cercles a mesura que va passant el temps sense que la persona resolgui el conflicte. A partir del moment en què la persona aconsegueixi resoldre-ho aquesta zona s’anirà omplint d’edema. Per tant, si fem una tac cerebral sabrem en quina fase del procés es troba: sabrem quelcom tan fonamental com si la persona ja ha resolt el conflicte, la qual cosa és fonamental per a la seva curació.

 

Propòsit del procés que s’inicia a la psique, el cervell i l’òrgan

 

 

El procés que es dispara té ple sentit biològic: ofereix a l’individu una solució, una veritable oportunitat d’adaptar-se a la nova situació i assegurar la vida en el seu organisme davant el conflicte que se li ha presentat. Per a la natura la prioritat és el grup, per sobre de l’individu. Per això, sovint no s’entenen processos que duu a terme un organisme sense comprendre el seu propòsit de cara a la supervivència del grup. Un exemple d’això són els atacs de cor, els quals tenen a veure amb qüestions de lideratge dins d’un grup.

 

 

 

 

 

 

¿Quina actitud tenim davant del que ens passa a la vida?

Sovint podem veure dues formes d’actuació extremes representades per dos tipus de persones.

D’una banda, tenim als que són essencialment dominats per la seva ment i han de resoldre tot per la força fins que les coses surtin correctament. Són el que anomenem “persones fortes” perquè acostumen a ser extremadament dominants. Són persones admirades socialment perquè se les sent “capaces”. Estan sempre enfocades en resoldre problemes i la seva vida vida és extremadament estressant, sempre en combat actiu. Al seu costat, els altres acostumen a decréixer, perquè en el seu afany de resoldre-ho tot resolen també el dels altres i no els permeten experimentar per si mateixos ni equivocar-se, basant-se evidentment en el que ells consideren correcte. Els seus fills normalment acaben o bé essent submisos o persones que estan constantment en guerra perquè no s’els permet experimentar per si mateixos i se senten permanentment contrariats a un nivell molt profund.

A l’altre extrem hi ha les persones que consideren que tot ho mana Déu o el karma i que només cal acceptar el que passa. La majoria d’aquestes persones han tingut una gran influència de la religió, que ha posat l’accent en el fet de que tot és obra de Déu, del karma o una simple il·lusió i no cal fer res perquè tot seguirà el seu curs. Són els que sovint diuen allò de “m’ha tocat tal cosa o tal altra” o “què hi farem, la vida és així”. Creuen que aplicar la seva voluntat és quelcom negatiu que contraria la voluntat divina. Els seus fills normalment són nens que se senten desprotegits i deixats a la seva sort, sense sovint sentir-se capaços de resoldre res ja que no han pogut aprendre d’un model en el qual la persona faci front al que li passa. Creuen que no val la pena lluitar i s’intenten adaptar una vegada rera l’altra al que els hi passa sense tenir en compte la seva pròpia voluntat. Altres nens amb aquest tipus de pares es tornen extremadament combatius perquè senten que si no ho fan ells ningú resoldrà res. Sovint se senten pares dels seus pares, invertint els papers naturals.

La majoria de persones es mouen constantment entre aquets dos extrems, forçant unes vegades i deixant anar en altres moments.

¿De què ens serveix reflexionar sobre tot això?

És important que veiem quines creences inconscients ens porten a actuar així de manera gairebé automàtica. Perquè recuperar la consciència en els nostres actes és el que ens permetrà trobar el punt just en cada situació de la nostra vida. La justa acceptació de les coses que ens passen sense que això ens privi d’aplicar la nostra voluntat té a veure amb deixar anar automatismes que hem rebut de la cultura i han fet efecte en nosaltres, de manera que ens influeixen inconscientment en els nostres actes i les nostres decisions. La cultura que hem rebut no ens influirà fins al punt de perdre la nostra pròpia voluntat si ens mantenim atents al que sentim realment al nostre interior davant de cada situació que es presenta i apliquem el nostre propi intelecte sobre la situació sense deixar-nos influir per creences.

Què hi ha al derrera d’aquestes dues formes d’actuar?

Derrera la primera forma de dirigir la vida hi ha una actitud normalment poc confiada en les forces espirituals i en la vida mateixa. Un creu que tot depèn d’ell. Aquestes persones busquen sempre perfeccionar-se, estar informades de tot el que passa, tenir-ho tot sota control i posen un accent important en prosperar a la vida, perquè això els dóna idea de que realment estan controlant el que passa. Necessiten sentir-se poderoses. Això dona una imatge d’elles d’un cert materialisme. És una visió masculina i això va més enllà de ser un home o una dona. Si observem el símbol del masculí, veurem que és un cercle amb una fletxa que surt cap a fora, actuant a l’exterior. Per això, el poder és una qualitat típicament relacionada amb els homes. El que es valora tradicionalment en un home és el poder. Però això succeeix en un pla automàtic. Si la persona es deixa portar per la cultura anirà perdent la seva pròpia feminitat, la seva capacitat d’acceptar el que passa i de relaxar-se gaudint de la vida tal qual. Només cal veure les pel·lícules de Hollywood en què l’home es dedica exclusivament a prosperar i acaba perdent a la seva dona i la seva família. També ho veiem en moltes dones que adopten aquest paper tradicionalment masculí. Representen aquest arquetip.

La religió té una influència molt més gran sobre el segon grup de persones al qual m’he referit. Per això se les relaciona tradicionalment amb una major espiritualitat. Elles s’han amarat de la idea que una força sobrenatural dirigeix la seva vida, ja sigui un Déu personal o un karma impersonal i el que els passa és per mandat diví. Sovint viuen més relaxades que les primeres i se les considera més espirituals, però en realitat desconeixen qui són i les seves pròpies capacitats. En general, pateixen molts més problemes de desvalorització i se senten incapaces d’enfrontar-se al que els hi passa. Moltes tenen la sensació de que no tenen bona sort. Influïdes per les religions de moda interpreten que estan cremant karma en aquesta vida. Per això sovint es relaciona espiritualitat amb pobresa o manca de prosperitat. Aquesta és una visió més femenina en el sentit de receptiva. Si observem el símbol de la dona és un cercle amb una creu a sota, que representa que no hi ha acció a l’exterior. Per això, el que la cultura valora en la dona és la bellesa. Veiem a Hollywood aquest paper representat per la dona submisa que viu depenent de trobar a un home que la mantingui. De l’únic que s’ha de preocupar és d’estar bonica i de retenir a un home poderós. El canal Divinity està ple d’aquestes pel·lícules. Serà pel nom del canal …

Com podem alliberar-nos dels automatismes?

Les possibilitats d’autoconsciència hi són dos grups. Està clar que tots dos han d’arribar a experimentar les dues possibilitats sortint de la polarització automàtica. Tots hem de desenvolupar les qualitats actives i receptives per arribar a ser “taronges completes” en lloc de “mitges taronges dependents de que les completin”. Les relacions entre homes i dones seran justes i realment amoroses quan s’arribi a aquest punt.

Essent capaços de detectar el que la cultura ha deixat en nosaltres podrem sortir dels automatismes i ser nosaltres mateixos en plenitud, fent-nos càrrec del que està realment sota la nostra responsabilitat.

Això arriba quan es comprèn que un té la seva pròpia voluntat en aquesta vida, que un ve a experimentar en base al que decideixi viure des del seu impuls intern. Realitzar aquesta qualitat en la vida depèn d’adonar-se de la divinitat en un mateix. Realment és així. No és una cosa externa i l’única manera d’arribar a adonar-se’n és experimentar per un mateix en lloc de deixar-se portar per les creences imposades per les religions o la cultura.

Aprenent a escoltar atentament què volem de veritat serem capaços de detectar també el que volen els altres. En aquest nivell de la vida no hi haurà contradicció, perquè aquestes forces internes sempre estan en ordre. Aquest és el nivell en el qual les relacions entre les persones i els éssers en general es fan possibles en harmonia. És el nivell de l’Amor. Un es situa aquí deixant anar automatismes i escoltant a cada moment el seu veritable sentir intern. Despullant a tota creença imposada d’irracionalitat.

Fotografia d’Héctor Ibarra Morata Montilla

 

La vivència del zodíac

En tot moment podem traçar un cercle imaginari al nostre voltant voltant on s’uneixen el  cel i la terra. Es tracta de l’horitzó. Aquest cercle sempre és relatiu a qui l’observa, de manera que la sortida i posta de sol són relatives a aquest observador situat en un cert punt.

A més de l’horitzó, l’ésser humà ha observat una línia per la qual va passant el sol al llarg d’un any en un fons d’estrelles que fan sempre els mateixos dibuixos entre elles, tret d’uns quants cossos lluminosos que circulen entre elles. Ha anomenat a aquesta línia “eclíptica”, perquè és la zona on ha observat que succeeixen els eclipsis. Al voltant d’aquesta eclíptica ha imaginat una franja de 18 º, 9º per sobre i 9º per sota, per dins de la qual va passant el sol, a través de certs dibuixos que formen les estrelles entre elles: el zodíac.

El pla d’aquesta línia que anomenem eclíptica està inclinat respecte a l’equador del planeta en aproximadament 23,45º i això és la causa de que es vagin succeint les estacions.

L’aparent recorregut del sol i la resta d’objectes estelars per la franja zodiacal ha estat estudiat per milers d’anys pels savis vidents i les seves propietats són el que s’ha resumit en números, històries, colors … dels signes. Per als que ho han contemplat, certes formes d’animals i éssers del zodíac contenen les claus dels esdeveniments periòdics que es repeteixen durant la vida d’aquesta creació. No es tracta de formes aleatòries que no tenen significat, com es podria creure.
Seguint certa periodicitat, certs cicles es van repetint mentre van succeint certs arguments. Es tracta de l’essència del que ha intentat estudiar l’astrologia al llarg de totes les èpoques.
Les formes d’animals i éssers humans dels signes són d’un gran simbolisme. Contenen les claus dels esdeveniments periòdics que es van repetint durant la vida en aquesta creació.
Aquestes formes que adquireixen els grups d’estrelles vistes des de la terra existeixen com a formes-pensament en la ment de la Terra. Els àtoms de la terra en el seu pas per mineral, vegetal, animal, humà i suprahumà han passat per aquesta forma. Així, la terra estaria modelada per aquests patrons que donen forma als éssers en el transcurs del temps.

Read more

Davant la pèrdua d’un ésser estimat

Quan era petita tenia dos companys de joc: el meu germà Santi i el meu oncle Àngel. Els tres teníem pràcticament la mateixa edat: el meu germà era del 61 i el meu oncle i jo del 62.
Amb el meu germà sempre capitanejant, ens enfilàvem a tot arreu, nedàvem lluny i ens passàvem la vida a sobre dels arbres, menjant fruita a mans plenes. Quan em feia por algun risc ell m’atiava per a superar-lo. Així vaig viure moltes aventures, de moltes de les quals encara guardo cicatrius, algunes físiques i altres anímiques, com quan vaig caure a l’aigua i van haver de rescatar-me amb una xarxa. El meu germà va viure sempre experimentant intensament la vida i va ser el millor mestre que he tingut per aprendre a no deixar que la por m’impedeixi dur endavant el que decideixo.

Sentia a en Santi com un guerrer valent i en les nits incertes i fosques m’anava a dormir amb ell. Sempre m’acollia al seu costat.


Una tarda de desembre vaig aprendre que la vida canvia quan menys ho esperes. Pensem que el que tenim en el present romandrà amb nosaltres per sempre, però mai sabem el que tindrem realment l’endemà.
Ningú et prepara de veritat per perdre als éssers que estimes, als éssers que necessites al teu costat i dels que creus que mai en podràs prescindir. La vida et demostra que sí és possible, però trepitjant un camí molt dolorós que en algun moment deixaràs enrere. Vaig perdre als meus dos companys, al meu germà quan tenia 11 anys i al meu oncle fa un temps.
Vaig aprendre amb la mort del meu germà que no hi ha res que haguem de controlar, perquè quan arriba el moment de que algú s’en vagi, simplement se’n va, sense que ho puguis evitar de cap manera.
El meu germà va morir a casa. Ni amb moto, ni en bici, ni escalant ni fent esports d’aventures d’aquests que tant temen les mares. Es va donar un cop al clatell i s’en va anar en un instant, amb un somriure a la boca. Sense patir, però deixant darrere una família devastada pel dolor.

La nostra vida ja mai més va ser igual. Es van acabar les rialles de la meva mare i la seva passió per tenir sempre la casa plena d’amics i també la seguretat del meu pare. La meva mare va trigar molts anys a tornar a riure i la pèrdua del meu germà li va deixar una ferida oberta que és possible que mai hagi arribat a cicatritzar. El meu pare va deixar enrere el seu entusiasme i el seu gran esperit emprenedor i va acabar perdent el seu pròsper negoci. En realitat, la meva germana petita i jo vam perdre no només al nostre germà sinó també als nostres pares en molts aspectes fonamentals.
Però, ¿això és tot ? dolor i impotència ? Llavors, a què venim a aquest món?

Aquesta última pregunta no la puc resoldre, però puc dir amb certesa que el que sóc en aquest moment, el que he desenvolupat i el que m’ha portat a nivells inesperat de mi mateixa va tenir el seu inici en aquest esdeveniment tan terrible de la meva vida.
“Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio” diu la cançó d’en Serrat. I es bén certa. És trist el que un sent, però no ho és la veritat. El que ens angoixa és que no té remei.

T’adones de que és així quan algú a qui necessites mor. La pèrdua és més o menys dura en funció de la teva necessitat i afecte cap el que perds, más que del paper aparent que jugui a la teva vida. No ho és pel que fa al seu paper aparentment més o menys important. Depèn totalment del valor real d’aquest ésser per tu. Pots sentir un gran dolor davant la pèrdua d’un gos, un gat o un periquito. Una persona propera va viure un veritable dol quan era nen davant la pèrdua d’una flor.


I és que estem acostumats a lluitar per les coses i a conquerir-les. Batallem perquè vagin com volem. Intentem dominar-nos els uns als altres o, fins i tot, dominar la pròpia vida, tractant de modelar al màxim la nostra realitat. Es posen demandes legals quan les coses no surten com es desitja. Es pretén que es pagui car no poder complir els objectius que un va creure que eren de la seva propietat, castigant a qui s’interposi en el camí.
Però després ve la mort i zas! Sense solució. Sense marxa enrere. I ningú pot posar-li cap demanda.
Per més super-mags que ens creguem, la mort ve igual i ens arrabassa la nostra vida o la dels éssers que sentim imprescindibles. D’alguna manera, ens recorda que la nostra fortalesa no està en la nostra identitat com a vius sinó en algun lloc més enllà d’aquest món.
Unes quantes nits després de la mort del meu germà, dormia i somiava que estava en algun lloc. Tot d’una, de la mateixa manera que tallen una pel·lícula per donar-te una notícia, en el somni va aparèixer el meu germà. La seva expressió era d’una felicitat extraordinària. Alegria intensa i infinita. Em vaig adonar d’això i amb els anys és el que més recordo: aquesta expressió tan especial que mai he vist en persones vives.
Em va dir: “M’ha costat arribar fins aquí i he vingut només perquè li donis un missatge al papa”.
Jo li vaig preguntar: “per què has marxat? ¿On ets? … ”
I ell em va tornar a repetir: “És molt difícil per a mi ser aquí. Si us plau dóna-li aquest missatge al papa”.
En tot moment va mantenir la seva dolçor i la seva expressió de felicitat.

Li vaig assegurar que li donaria el missatge al nostre pare i se’n va anar. Mai més el vaig tornar a veure, ni en somnis ni en altres plans.
No sabia com parlar amb el meu pare i donar-li el missatge. Com he dit, els meus pares estaven sobrepassats pel dolor i no parlaven gaire. Com inicies una conversa en aquesta situació i dónes un missatge del més enllà?
Em va ser més fàcil comentar-ho a la meva mare. Ella em va dir: “Has de donar-li el missatge al papa. Em consta que és la resposta a una pregunta que li estava fent.”
Unes nits més tard, estàvem asseguts al sofà mirant la televisió. S’havien acabat els programes i el meu pare em va dir: “la mama m’ha dit que tens un missatge den Santi per a mi”. Li vaig transmetre el missatge i el meu pare em explicar quina havia estat la seva pregunta.

Ens vam quedar en silenci.
En aquell moment es va acabar la programació diària de la tele. Abans es feia una pausa fins al dia següent. Al final de la programació deien un fragment dels evangelis i després posaven l’himne d’Espanya.
En el moment en què ens vam quedar en silenci prenent consciència del missatge del meu germà van dir el fragment que el meu pare va triar pel funeral del meu germà. El meu pare ha estat sempre un home molt espiritual i cristià i va triar un fragment especial per acomiadar al meu germà. Aquest va ser el fragment que van dir aquell dia i en aquell moment exacte.
L’impacte de l’evidència va ser molt fort i el meu pare i jo vam plorar.
La mort per a mi ja mai més va ser el mateix.
Sé amb certesa que el que creiem respecte a la mort és fals. Res es perd, tot i que aquesta persona o aquest ésser deixi de participar en aquest joc que anomenem vida. De la mateixa manera que quan mors en un videojoc l’únic que mor és el personatge.


A hores d’ara, no tinc cap dubte que el meu germà va venir a viure 12 anys exactament i que em va procurar l’experiència més amarga de la meva vida, però sense ella no hauria pogut comprendre molt del que he viscut. Les experiències que he tingut pel que fa a la consciència es nodreixen d’aquest esdeveniment sense cap dubte. Moltes persones em perceben com una persona massa profunda o que parla de dimensions de la vida que els són desconegudes, però haver tingut experiències més enllà de la vida aparent fa que vegis les coses de manera molt diferent. No tinc por de la mort, però la respecto i desitjo que puguem comprendre les coses sense el dolor que esdevé del desconeixement i l’amnèsia amb les que vivim en aquest món.

Marisa Ferrer

8 abril 2017