El DHS. El succés que inicia les nostres “malalties”

 

 

Quan intentem comprendre de què es tracta aquesta nova visió sobre la salut, ens adonem que un factor essencial és el DHS, el Síndrome de Dirk Hamer.

El doctor Hamer el va anomenar així perquè es va adonar de que la mort del seu fill va iniciar un procés biològic en la seva vida, el que habitualment anomenem malaltia. Després d’investigar de manera metòdica i exhaustiva, va veure que de manera molt evident tota malaltia s’iniciava amb un esdeveniment imprevist, llevat lògiques excepcions circumstancials com enverinaments, traumatismes i mancances nutricionals extremes.

 

¿Cóm succeeix un DHS?

 

 

La naturalesa té previstos programes automàtics per a aquestes circumstàncies. Els éssers hem anat incorporant i millorant aquests programes durant l’evolució de la vida  a mesura que hem anat experimentant i resolent noves qüestions. El que hem anat aprenent i aconseguint s’ha convertit així en una memòria que s’ha anat afegint a la nostra intel·ligència biològica. Davant cada nou repte biològic, aquests programes es disparen automàticament si no resolem les qüestions conscientment.

A mesura que l’ésser humà s’ha anat desenvolupant i endinsant-se en noves experiències ha anat trobant situacions cada vegada més complexes. El seu cervell s’ha anat desenvolupant d’acord amb la necessitat de gestionar noves habilitats i experiències. Així, del primitiu tronc cerebral, que gestiona tot el relatiu a la supervivència bàsica, hem arribat a la part més recent del nostre cervell, l’escorça cerebral, que gestiona les temàtiques relacionals, tots els processos socials i del nostre moviment dins el grup. Fins a arribar aquí, es van desenvolupar el cerebel, que afecta a tots els temes que tenen a veure amb la integritat de l’ésser, de la seva protecció i la substància blanca, que gestiona les temàtiques de la nostra competitivitat dins del grup, les nostres capacitats i habilitats en relació a ell.

Quan succeeix un DHS, la temàtica amb la qual instintivament relacionem l’esdeveniment, decidirà quina part del nostre cervell gestionarà el repte que tal esdeveniment suposa per a nosaltres. Així, si per exemple ens passa quelcom que per a nosaltres suposa un atac, s’iniciaran una sèrie de transformacions en certs òrgans o teixits del nostre organisme que seran controlades pel cerebel i si l’esdeveniment posa en qüestió la nostra capacitat dins el grup el procés serà controlat per la substància blanca, iniciant-se canvis en els òrgans i teixits governats per aquesta zona del cervell.

 

Quines característiques té aquest esdeveniment?

 

 

És sempre imprevist, intens, dramàtic i es viu en solitud. És possible que la persona parli de l’esdeveniment o estigui envoltada de persones, però tot i així se sent sola davant la circumstància, aïllada del grup. És un esdeveniment que la pren per sorpresa i d’alguna manera la sobrepassa. No sap com resoldre-ho, per la qual cosa es dispara automàticament un programa destinat a assegurar la seva supervivència o la del seu grup. Que això passi ens dóna idea de la intel·ligència de la vida, que el que succeeix en el nostre organisme està sempre ple de propòsit, de manera que qualsevol malaltia ha de ser compresa i curada tenint en compte el propòsit derrera d’ella. No fer-ho així ha portat a la medicina al punt en el qual es troba en què en general resol símptomes, no malalties i moltes d’elles acaben portant a la mort a la persona o cronificant restant-li qualitat de vida.

 

Què implica el DHS?

 

 

El procés s’inicia al mateix temps a la psique, al cervell i a l’òrgan. De tal manera, es començaran a desenvolupar una sèrie de canvis en el seu organisme el propòsit dels quals és resoldre a nivell biològic el repte que ha suposat el que ha succeït. En el seu cervell s’iniciarà un focus que anirà canviant a mesura que vagi transcorrent el conflicte i la seva solució. Al principi, quan el conflicte està actiu en la persona i no troba solució, es veurà en les tomografies com un punt que de mica en mica s’anirà envoltant de cercles a mesura que va passant el temps sense que la persona resolgui el conflicte. A partir del moment en què la persona aconsegueixi resoldre-ho aquesta zona s’anirà omplint d’edema. Per tant, si fem una tac cerebral sabrem en quina fase del procés es troba: sabrem quelcom tan fonamental com si la persona ja ha resolt el conflicte, la qual cosa és fonamental per a la seva curació.

 

Propòsit del procés que s’inicia a la psique, el cervell i l’òrgan

 

 

El procés que es dispara té ple sentit biològic: ofereix a l’individu una solució, una veritable oportunitat d’adaptar-se a la nova situació i assegurar la vida en el seu organisme davant el conflicte que se li ha presentat. Per a la natura la prioritat és el grup, per sobre de l’individu. Per això, sovint no s’entenen processos que duu a terme un organisme sense comprendre el seu propòsit de cara a la supervivència del grup. Un exemple d’això són els atacs de cor, els quals tenen a veure amb qüestions de lideratge dins d’un grup.

 

 

 

 

 

 

¿Quina actitud tenim davant del que ens passa a la vida?

Sovint podem veure dues formes d’actuació extremes representades per dos tipus de persones.

D’una banda, tenim als que són essencialment dominats per la seva ment i han de resoldre tot per la força fins que les coses surtin correctament. Són el que anomenem “persones fortes” perquè acostumen a ser extremadament dominants. Són persones admirades socialment perquè se les sent “capaces”. Estan sempre enfocades en resoldre problemes i la seva vida vida és extremadament estressant, sempre en combat actiu. Al seu costat, els altres acostumen a decréixer, perquè en el seu afany de resoldre-ho tot resolen també el dels altres i no els permeten experimentar per si mateixos ni equivocar-se, basant-se evidentment en el que ells consideren correcte. Els seus fills normalment acaben o bé essent submisos o persones que estan constantment en guerra perquè no s’els permet experimentar per si mateixos i se senten permanentment contrariats a un nivell molt profund.

A l’altre extrem hi ha les persones que consideren que tot ho mana Déu o el karma i que només cal acceptar el que passa. La majoria d’aquestes persones han tingut una gran influència de la religió, que ha posat l’accent en el fet de que tot és obra de Déu, del karma o una simple il·lusió i no cal fer res perquè tot seguirà el seu curs. Són els que sovint diuen allò de “m’ha tocat tal cosa o tal altra” o “què hi farem, la vida és així”. Creuen que aplicar la seva voluntat és quelcom negatiu que contraria la voluntat divina. Els seus fills normalment són nens que se senten desprotegits i deixats a la seva sort, sense sovint sentir-se capaços de resoldre res ja que no han pogut aprendre d’un model en el qual la persona faci front al que li passa. Creuen que no val la pena lluitar i s’intenten adaptar una vegada rera l’altra al que els hi passa sense tenir en compte la seva pròpia voluntat. Altres nens amb aquest tipus de pares es tornen extremadament combatius perquè senten que si no ho fan ells ningú resoldrà res. Sovint se senten pares dels seus pares, invertint els papers naturals.

La majoria de persones es mouen constantment entre aquets dos extrems, forçant unes vegades i deixant anar en altres moments.

¿De què ens serveix reflexionar sobre tot això?

És important que veiem quines creences inconscients ens porten a actuar així de manera gairebé automàtica. Perquè recuperar la consciència en els nostres actes és el que ens permetrà trobar el punt just en cada situació de la nostra vida. La justa acceptació de les coses que ens passen sense que això ens privi d’aplicar la nostra voluntat té a veure amb deixar anar automatismes que hem rebut de la cultura i han fet efecte en nosaltres, de manera que ens influeixen inconscientment en els nostres actes i les nostres decisions. La cultura que hem rebut no ens influirà fins al punt de perdre la nostra pròpia voluntat si ens mantenim atents al que sentim realment al nostre interior davant de cada situació que es presenta i apliquem el nostre propi intelecte sobre la situació sense deixar-nos influir per creences.

Què hi ha al derrera d’aquestes dues formes d’actuar?

Derrera la primera forma de dirigir la vida hi ha una actitud normalment poc confiada en les forces espirituals i en la vida mateixa. Un creu que tot depèn d’ell. Aquestes persones busquen sempre perfeccionar-se, estar informades de tot el que passa, tenir-ho tot sota control i posen un accent important en prosperar a la vida, perquè això els dóna idea de que realment estan controlant el que passa. Necessiten sentir-se poderoses. Això dona una imatge d’elles d’un cert materialisme. És una visió masculina i això va més enllà de ser un home o una dona. Si observem el símbol del masculí, veurem que és un cercle amb una fletxa que surt cap a fora, actuant a l’exterior. Per això, el poder és una qualitat típicament relacionada amb els homes. El que es valora tradicionalment en un home és el poder. Però això succeeix en un pla automàtic. Si la persona es deixa portar per la cultura anirà perdent la seva pròpia feminitat, la seva capacitat d’acceptar el que passa i de relaxar-se gaudint de la vida tal qual. Només cal veure les pel·lícules de Hollywood en què l’home es dedica exclusivament a prosperar i acaba perdent a la seva dona i la seva família. També ho veiem en moltes dones que adopten aquest paper tradicionalment masculí. Representen aquest arquetip.

La religió té una influència molt més gran sobre el segon grup de persones al qual m’he referit. Per això se les relaciona tradicionalment amb una major espiritualitat. Elles s’han amarat de la idea que una força sobrenatural dirigeix la seva vida, ja sigui un Déu personal o un karma impersonal i el que els passa és per mandat diví. Sovint viuen més relaxades que les primeres i se les considera més espirituals, però en realitat desconeixen qui són i les seves pròpies capacitats. En general, pateixen molts més problemes de desvalorització i se senten incapaces d’enfrontar-se al que els hi passa. Moltes tenen la sensació de que no tenen bona sort. Influïdes per les religions de moda interpreten que estan cremant karma en aquesta vida. Per això sovint es relaciona espiritualitat amb pobresa o manca de prosperitat. Aquesta és una visió més femenina en el sentit de receptiva. Si observem el símbol de la dona és un cercle amb una creu a sota, que representa que no hi ha acció a l’exterior. Per això, el que la cultura valora en la dona és la bellesa. Veiem a Hollywood aquest paper representat per la dona submisa que viu depenent de trobar a un home que la mantingui. De l’únic que s’ha de preocupar és d’estar bonica i de retenir a un home poderós. El canal Divinity està ple d’aquestes pel·lícules. Serà pel nom del canal …

Com podem alliberar-nos dels automatismes?

Les possibilitats d’autoconsciència hi són dos grups. Està clar que tots dos han d’arribar a experimentar les dues possibilitats sortint de la polarització automàtica. Tots hem de desenvolupar les qualitats actives i receptives per arribar a ser “taronges completes” en lloc de “mitges taronges dependents de que les completin”. Les relacions entre homes i dones seran justes i realment amoroses quan s’arribi a aquest punt.

Essent capaços de detectar el que la cultura ha deixat en nosaltres podrem sortir dels automatismes i ser nosaltres mateixos en plenitud, fent-nos càrrec del que està realment sota la nostra responsabilitat.

Això arriba quan es comprèn que un té la seva pròpia voluntat en aquesta vida, que un ve a experimentar en base al que decideixi viure des del seu impuls intern. Realitzar aquesta qualitat en la vida depèn d’adonar-se de la divinitat en un mateix. Realment és així. No és una cosa externa i l’única manera d’arribar a adonar-se’n és experimentar per un mateix en lloc de deixar-se portar per les creences imposades per les religions o la cultura.

Aprenent a escoltar atentament què volem de veritat serem capaços de detectar també el que volen els altres. En aquest nivell de la vida no hi haurà contradicció, perquè aquestes forces internes sempre estan en ordre. Aquest és el nivell en el qual les relacions entre les persones i els éssers en general es fan possibles en harmonia. És el nivell de l’Amor. Un es situa aquí deixant anar automatismes i escoltant a cada moment el seu veritable sentir intern. Despullant a tota creença imposada d’irracionalitat.

Fotografia d’Héctor Ibarra Morata Montilla

 


Davant la pèrdua d’un ésser estimat

Quan era petita tenia dos companys de joc: el meu germà Santi i el meu oncle Àngel. Els tres teníem pràcticament la mateixa edat: el meu germà era del 61 i el meu oncle i jo del 62.
Amb el meu germà sempre capitanejant, ens enfilàvem a tot arreu, nedàvem lluny i ens passàvem la vida a sobre dels arbres, menjant fruita a mans plenes. Quan em feia por algun risc ell m’atiava per a superar-lo. Així vaig viure moltes aventures, de moltes de les quals encara guardo cicatrius, algunes físiques i altres anímiques, com quan vaig caure a l’aigua i van haver de rescatar-me amb una xarxa. El meu germà va viure sempre experimentant intensament la vida i va ser el millor mestre que he tingut per aprendre a no deixar que la por m’impedeixi dur endavant el que decideixo.

Sentia a en Santi com un guerrer valent i en les nits incertes i fosques m’anava a dormir amb ell. Sempre m’acollia al seu costat.


Una tarda de desembre vaig aprendre que la vida canvia quan menys ho esperes. Pensem que el que tenim en el present romandrà amb nosaltres per sempre, però mai sabem el que tindrem realment l’endemà.
Ningú et prepara de veritat per perdre als éssers que estimes, als éssers que necessites al teu costat i dels que creus que mai en podràs prescindir. La vida et demostra que sí és possible, però trepitjant un camí molt dolorós que en algun moment deixaràs enrere. Vaig perdre als meus dos companys, al meu germà quan tenia 11 anys i al meu oncle fa un temps.
Vaig aprendre amb la mort del meu germà que no hi ha res que haguem de controlar, perquè quan arriba el moment de que algú s’en vagi, simplement se’n va, sense que ho puguis evitar de cap manera.
El meu germà va morir a casa. Ni amb moto, ni en bici, ni escalant ni fent esports d’aventures d’aquests que tant temen les mares. Es va donar un cop al clatell i s’en va anar en un instant, amb un somriure a la boca. Sense patir, però deixant darrere una família devastada pel dolor.

La nostra vida ja mai més va ser igual. Es van acabar les rialles de la meva mare i la seva passió per tenir sempre la casa plena d’amics i també la seguretat del meu pare. La meva mare va trigar molts anys a tornar a riure i la pèrdua del meu germà li va deixar una ferida oberta que és possible que mai hagi arribat a cicatritzar. El meu pare va deixar enrere el seu entusiasme i el seu gran esperit emprenedor i va acabar perdent el seu pròsper negoci. En realitat, la meva germana petita i jo vam perdre no només al nostre germà sinó també als nostres pares en molts aspectes fonamentals.
Però, ¿això és tot ? dolor i impotència ? Llavors, a què venim a aquest món?

Aquesta última pregunta no la puc resoldre, però puc dir amb certesa que el que sóc en aquest moment, el que he desenvolupat i el que m’ha portat a nivells inesperat de mi mateixa va tenir el seu inici en aquest esdeveniment tan terrible de la meva vida.
“Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio” diu la cançó d’en Serrat. I es bén certa. És trist el que un sent, però no ho és la veritat. El que ens angoixa és que no té remei.

T’adones de que és així quan algú a qui necessites mor. La pèrdua és més o menys dura en funció de la teva necessitat i afecte cap el que perds, más que del paper aparent que jugui a la teva vida. No ho és pel que fa al seu paper aparentment més o menys important. Depèn totalment del valor real d’aquest ésser per tu. Pots sentir un gran dolor davant la pèrdua d’un gos, un gat o un periquito. Una persona propera va viure un veritable dol quan era nen davant la pèrdua d’una flor.


I és que estem acostumats a lluitar per les coses i a conquerir-les. Batallem perquè vagin com volem. Intentem dominar-nos els uns als altres o, fins i tot, dominar la pròpia vida, tractant de modelar al màxim la nostra realitat. Es posen demandes legals quan les coses no surten com es desitja. Es pretén que es pagui car no poder complir els objectius que un va creure que eren de la seva propietat, castigant a qui s’interposi en el camí.
Però després ve la mort i zas! Sense solució. Sense marxa enrere. I ningú pot posar-li cap demanda.
Per més super-mags que ens creguem, la mort ve igual i ens arrabassa la nostra vida o la dels éssers que sentim imprescindibles. D’alguna manera, ens recorda que la nostra fortalesa no està en la nostra identitat com a vius sinó en algun lloc més enllà d’aquest món.
Unes quantes nits després de la mort del meu germà, dormia i somiava que estava en algun lloc. Tot d’una, de la mateixa manera que tallen una pel·lícula per donar-te una notícia, en el somni va aparèixer el meu germà. La seva expressió era d’una felicitat extraordinària. Alegria intensa i infinita. Em vaig adonar d’això i amb els anys és el que més recordo: aquesta expressió tan especial que mai he vist en persones vives.
Em va dir: “M’ha costat arribar fins aquí i he vingut només perquè li donis un missatge al papa”.
Jo li vaig preguntar: “per què has marxat? ¿On ets? … ”
I ell em va tornar a repetir: “És molt difícil per a mi ser aquí. Si us plau dóna-li aquest missatge al papa”.
En tot moment va mantenir la seva dolçor i la seva expressió de felicitat.

Li vaig assegurar que li donaria el missatge al nostre pare i se’n va anar. Mai més el vaig tornar a veure, ni en somnis ni en altres plans.
No sabia com parlar amb el meu pare i donar-li el missatge. Com he dit, els meus pares estaven sobrepassats pel dolor i no parlaven gaire. Com inicies una conversa en aquesta situació i dónes un missatge del més enllà?
Em va ser més fàcil comentar-ho a la meva mare. Ella em va dir: “Has de donar-li el missatge al papa. Em consta que és la resposta a una pregunta que li estava fent.”
Unes nits més tard, estàvem asseguts al sofà mirant la televisió. S’havien acabat els programes i el meu pare em va dir: “la mama m’ha dit que tens un missatge den Santi per a mi”. Li vaig transmetre el missatge i el meu pare em explicar quina havia estat la seva pregunta.

Ens vam quedar en silenci.
En aquell moment es va acabar la programació diària de la tele. Abans es feia una pausa fins al dia següent. Al final de la programació deien un fragment dels evangelis i després posaven l’himne d’Espanya.
En el moment en què ens vam quedar en silenci prenent consciència del missatge del meu germà van dir el fragment que el meu pare va triar pel funeral del meu germà. El meu pare ha estat sempre un home molt espiritual i cristià i va triar un fragment especial per acomiadar al meu germà. Aquest va ser el fragment que van dir aquell dia i en aquell moment exacte.
L’impacte de l’evidència va ser molt fort i el meu pare i jo vam plorar.
La mort per a mi ja mai més va ser el mateix.
Sé amb certesa que el que creiem respecte a la mort és fals. Res es perd, tot i que aquesta persona o aquest ésser deixi de participar en aquest joc que anomenem vida. De la mateixa manera que quan mors en un videojoc l’únic que mor és el personatge.


A hores d’ara, no tinc cap dubte que el meu germà va venir a viure 12 anys exactament i que em va procurar l’experiència més amarga de la meva vida, però sense ella no hauria pogut comprendre molt del que he viscut. Les experiències que he tingut pel que fa a la consciència es nodreixen d’aquest esdeveniment sense cap dubte. Moltes persones em perceben com una persona massa profunda o que parla de dimensions de la vida que els són desconegudes, però haver tingut experiències més enllà de la vida aparent fa que vegis les coses de manera molt diferent. No tinc por de la mort, però la respecto i desitjo que puguem comprendre les coses sense el dolor que esdevé del desconeixement i l’amnèsia amb les que vivim en aquest món.

Marisa Ferrer

8 abril 2017

 

¿Coneixem realment el que donem?

Ens queda clar a tots que per estar en aquesta vida hem d’obtenir els recursos que ens mantinguin vius i amb una qualitat de vida suficient. Si aquests recursos no vénen d’una situació natal avantatjada, ens veiem davant el repte d’haver de buscar com “guanyar-nos” la vida, de manera que des que tenim una certa edat ens ens comencem a preguntar quin és el nostre lloc en aquest món i què hem vingut a oferir.

Una part de la humanitat, especialment a occident, està passant d’una etapa en la qual treballava per a algú a fer-ho per a la seva pròpia empresa. De manera que a hores d’ara estan sorgint centenars de webs de negocis online. També veiem desenes d’anuncis de cursos o tallers en els quals es pretén ajudar-nos a tenir més pau i goig a la vida.

Quan mires un web t’adones de seguida de quan es tracta de quelcom ofert des d’un genuí coneixement del tema o simplement es tracta d’algú que ha vist una oportunitat de negoci i potser ha tingut els recursos per dur-la a terme. No tinc cap objecció moral en contra d’això, però s’ha de tenir clar que el resultat que li arribarà a la persona que “compri” aquest producte no serà de qualitat, perquè l’objectiu que en teoria s’ha anat a buscar no és el que es trobarà.
Recordo que el pare Basili, que va ser ermità a Montserrat, em va dir més d’una vegada que en realitat molta de la gent que creu que està sanant als altres els està perjudicant. Ell era molt contundent en aquesta afirmació. Deia literalment: “tots estan obsessionats amb donar, donar donar, però ¡a veure què dónes! Hi ha molta gent imposant les mans, anomenant a la seva tècnica de diferents maneres (reiki, toc quàntic, imposició de mans …). Però en realitat no veuen ni perceben el que està succeint. Simplement s’ofereixen per canalitzar a qui sap quina entitat. A això es referia especialment el pare Basili. Com saps a quines entitats estàs canalitzant? Com saps amb certesa que això li beneficiarà realment a la persona que tens davant? Si imposes la teva energia a l’altre, a través de les teves mans o la teva psique, estàs realment modificant la seva realitat. Si de veritat vols ser un transmissor de l’energia, un pol receptiu que simplement transmet l’energia d’alguna entitat a algú que està patint, tingues coneixement de la font d’on ve realment aquesta energia. Si no és així, no coneixes el que s’està transmetent a través teu. Al llarg de la vida he trobat persones amb greus problemes després de “rebre” energia d’algú que li va fer sanació. De vegades queden oberts portals en aquestes persones i perden la seva integritat, sovint durant anys, fins que resolen el problema, si és que ho aconsegueixen. El pare Basili em va parlar d’un noi que va acabar llançant-se al buit a la muntanya que era instigat a fer-ho a través d’un d’aquests portals que havia obert a través de drogues, obrint-se de manera artificial i sense un acompanyant expert a mons per als que encara no estava preparat.

Venim d’una educació religiosa que ens ha inculcat que hem de servir als altres per ser dignes d’estar en aquest món i entenc que cadascú resol aquesta qüestió com pot. Sense entrar en un debat sobre si és cert que hagi de ser així, el cert és que per a la majoria es tracta d’un tema important que aporta sentit a la seva vida.

Creiem que és quelcom que necessitem cercar, però si ens observem a nosaltres mateixos amb atenció ens adonarem que en realitat hi ha molts temes que hem treballat bé i és en aquesta direcció en la que realment podrem trobar una veritable qualitat de vida. Però de vegades no sabem veure i valorar els nostres punts forts i ens dediquem a anar a la recerca de qualitats o habilitats que sentim en falta. Trobem fórmules de “dreceres”, veiem possibiliats i ens unim a elles amb il·lusió, oblidant-nos de les nostres veritables capacitats.

Comparteixo aquesta reflexió amb ànim d’aportar i no de jutjar. Veig constantment cursos i tallers dels que per la seva presentació pots veure perfectament que es tracta de temes dels que es té un coneixement superficial. Sovint temes que estan de moda i s’ha vist en ells una oportunitat guanyar diners. S’utilitzen frases, lemes, ganxos i motius que s’han copiat d’altres llocs i que es repeteixen una i altra vegada en moltes webs. I de vegades es tracta de temes de salut on el que està en joc és el benestar d’una persona.

Si de veritat volem ser independents, per què no buscar entre el que hem treballat bé en la vida? Segur que ho trobem! Tinc la certesa que tots som realment bons en certs temes. Reflexionem sobre això, afinem i quan ho trobem, siguem creatius buscant com dur-ho a terme de manera que sigui valorat i ens permeti procurar-nos una vida digna, en un intercanvi sa amb els altres, en el qual tots oferim el millor de nosaltres mateixos.

Això ens donarà la fortalesa suficient com per no ser pastura d’entitats que s’aprofiten de nosaltres: tècniques amb copyright per l’aprenentatge de les quals ens cobren molts de diners, noves teràpies, nous oficis d’aprenentatge ràpid… No estic dient que tot això no s’estudiï si es desitja fer-ho, ja que sempre podem aprendre de tot. Però creure que realment estem ajudant els altres sense saber bé el que fem és un altre tema molt diferent. Ja fa gairebé 40 anys que em moc en l’univers de la salut i he pogut veure-ho una i altra vegada. Persones que inicien un tema darrera l’altre, en un estat de competició intensa i constant per a col·locar-se al mercat. Està clar que cada persona que acudeix a aquestes persones no ho fa per casualitat i segurament deu necessitar aquesta experiència abans de trobar el que realment busca. Només parlo d’això per prendre consciència del tema. Si governem la nostra compulsió per donar podrem sentir realment quan el que estem oferint és genuí.

La saviesa que hem rebut dels nostres avantpassats per via directa ens ensenya que hi hi ha etapes en les que un és aprenent abans de ser mestre, comprovant en sí mateix el que oferirà. De la mateixa manera que s’ha de cultivar bé un jardí perquè ens doni flors i fruits, ens cal treballar cada terreny que trepitgem sense pressa, experimentant cada pas. Com tots hem pogut comprovar, el camí que es fa a corre-cuita és més llarg al final.

Et sugereixo que no donis res que no coneguis bé. Sigues humil i valent en això si de veritat vols acompanyar a l’altre cap al retrobament amb si mateix.

Marisa Ferrer

3 abril 2017

 

De xarampions y contagis

Quan era petita recordo que el nostre metge de capçalera anomenava a les malalties infantils “de creixement”. Al llarg de la infància anàvem tenint certes malalties víriques i les nostres mares les reconeixien quan apareixien. Tenien els seus “trucs” per millorar la qualitat de vida dels pacients mentre es passava el procés. En la majoria de llars, quan un dels germans tenia la varicel·la o alguna malaltia infantil s’ajuntava als germans per passar-les alhora. Normalment es patien una sèrie de símptomes durant la malaltia i després en la majoria de casos no hi havia més complicacions. Segons el nostre metge, aquestes malalties eren molt beneficioses i necessàries per a la salut que es tindria a la resta de la vida. Així ho creien els metges tradicionals en aquella època.
Després van començar les vacunacions. Es va informar que aquestes malalties es podien complicar en algunes persones i calia eliminar-les inhabilitant als virus que suposadament eren els causants. Va quedar enrere la idea que aquestes malalties podien ser necessàries pel creixement de la persona. I es va decidir que els microorganismes que es consideraven causants havien de ser eliminats.

Quan va arribar el moment de vacunar les nostres filles vam estudiar els pros i els contres de la vacunació i vam decidir no fer-ho, així que les nostres filles van anar passant les malalties normals de la infància, inclosos el xarampió i la tos ferina. Les dues van passar cada malaltia a la vegada, amb uns dies de diferència com acostuma a succeir. En el cas de la tos ferina encara guardo els dibuixos de les nenes d’abans i després de la malaltia, perquè la diferència és una cosa molt reveladora. Si com se sap en psicologia els dibuixos d’un nen revelen el seu interior, està clar que a les nostres filles els va succeir indubtablement un canvi important que es reflecteix en els seus dibuixos. La gran, que debia tenir uns 4 o 5 anys, per exemple, dibuixava als éssers humans sense braços. Després de la tos ferina van aparèixer els braços amb unes mans com dos sols envoltats de multitud de vibrants llamps. Les dues van canviar de manera molt clara després de la malaltia.

Fa uns anys van tenir el xarampió.

 Va començar la nostra filla gran amb 18 anys. Alhora es van reportar dues persones més a Barcelona, ​​en barris llunyans al que viu la meva filla. Si abans era una malaltia coneguda per les mares i els metges, ara ha passat a ser quelcom desconegut per a la majoria. Tan desconegudes són aquestes malalties que vam apareixer a les notícies, evidentment en un to de reprovació per ser “d’aquests pares per la culpa dels quals les malalties perduren”.

La nostra filla va començar amb febres molt altes i al tercer dia va començar a passar-li “alguna cosa estranya” a l’interior del paladar i es va començar a omplir de taques molt vermelles, així que vam anar al metge, el qual ens va recomanar anar a urgències. Allà van veure que era quelcom víric i la van ingressar. La van tenir 3 dies i per l’habitació van passar 10 metges i 6 pediatres, debatent sobre què podia ser allò. Quan va començar a millorar la van enviar cap a casa i ens van dir que havia estat algun tipus de virus desconegut per a ells.

Al cap d’una setmana va començar amb els mateixos símptomes nostra filla de 15 anys. Quan li va augmentar la vermellor ella va dir que no veia bé, que li passava alguna cosa estranya a la vista. Vam anar a urgències. Com era menor ens va atendre una pediatra. Acabava d’estudiar la carrera i allò li va sonar a malaltia infantil. Es va asseure a buscar a l’ordinador i va tornar dient: “ja ho tenim, és el xarampió!”. La sorpresa va ser tan gran que ens vam posar a riure aliviats. Aquella malaltia estranya era el xarampió de tota la vida! La doctora ens va demanar fer fotos amb el mòbil a l’interior de la boca de la nostra filla, perquè “no tinc oportunitat de veure una cosa així”.

Ens va enviar a casa ja que es tracta d’una malaltia que no es consera greu. Les complicacions que puguin sorgir gairebé sempre ocorren en les setmanes següents al procés. Ara tinc clar que es deuen a conflictes que la persona ja tenia i es resolen o recorden durant la setmana que dura la malaltia, entrant en fase de solució. La dificultat en la visió es devia a una conjuntivitis habitual en el xarampió, perquè s’inflamen aquestes zones ectodérmicas de la cara i part del cos.

Un dels símptomes és la tos. A la nostra filla la tos i la febre li estaven durant molts dies i eren de gran intensitat, així que el metge del poble, que en tot moment va estar seguint el procés, ens va recomanar anar a urgències i fer una radiografia per veure què estava passant i assegurar-nos que no hi havia complicacions. Allà la va atendre una doctora del Sàhara. Una dona amb molta experiència amb el xarampió i molt amable en el tracte. Després de veure que tot estava bé en la nostra filla vam estar parlant.

Ella em va dir respectuosament que la medicina creia que a causa de que alguns pares no vacunaven als seus fills el virus continuava i cada vegada més fort. Jo li vaig respondre: I no serà que a causa de que la majoria vacunen el virus necessita fer-se més fort i resistent per complir el seu propòsit? No sabem quin és però si sabem que la presència del sarampió és tan antiga com la humanitat mateixa. Ella es va sorprendre perquè mai s’ho havia mirat així i em va dir que ben pensat era molt probable. Era algú amb molta experiència en xarampió que treballava a la sanitat pública. Si no sabem quin és el propòsit de la malaltia no podem posar res a la balança al costat contrari a les possibles complicacions que hi puguin haver. No podem assegurar que no tingui un propòsit positiu per a la salut de l’ésser humà al llarg de la seva vida.  Podem estar segurs de que algún dia l’haver passat el sarampió no serà crucial si experimentem, posem per cas, una leucèmia? És un exemple d’algo que podria succeir. En el nostre afany per vacunar ens posem unes ulleres que ens impedeixen veure res més enllà del que el que s’ens permet.

Si el virus està aquí des de fa milions d’anys ha de tenir un propòsit. Per cumlir amb aquest propòsit mutarà i farà el que sigui necessari per dur-lo a terme, de manera que potser una malaltia que abans no revestia major importància i es passava en el seu degut moment en la infància, ara s’acaba passant amb més intensitat i a una edat més avançada.

També vam tenir oportunitat de parlar amb un altre doctor de la sanitat pública que ens va dir: “això no ho puc dir oficialment, però tinc clar que el motiu de fons de  la vacunació és econòmic”. No estem parlant d’un metge anti-vacunes, sinó d’un home a punt de jubilar que ha passat tota la seva vida atenent malalts. Em va dir literalment: “Per a la sanitat pública és més barat que la població no passi aquestes malalties”. Durant el procés ens vam adonar que en silenci i discretament són molts els metges que dubten de les versions oficials i estan investigant pel seu compte.

A la visita de seguiment d’un mes després de la malaltia amb la doctora que va atendre a la nostra filla gran durant l’ingrés ens va comentar que dues infermeres de l’hospital havien tingut el xarampió. I que no hi havia cap possibilitat de que el virus d’elles hagués vingut de la nostra filla. Va dir que l’havien estudiat a fons i que de cap manera el virus podia haver viatjat de la nostra filla a les infermeres. A més, elles eren de dues plantes diferents i van tenir el virus els mateixos dies pràcticament.

Observant aquests fets sorgeixen diverses qüestions:

  • Puc estar equivocada en la meva reflexió, però estem apostant per un model de salut sense qüestionar-lo i criminalitzant les persones que no estan hi d’acord i no el segueixen. Es pot arribar al punt de treure la custòdia a uns pares que decideixen no seguir-lo pel bé dels seus fills.  S’ha de tenir en compte que el que està en joc és la salut dels seus fills. I si d’aquí a unes dècades es demostra que aquells pares tenien raó? I si gràcies a aquests pares que ho van qüestionar es va impedir seguir en un gran error a nivell mèdic? Es té una fe tan enorme en els metges que ha passat a ser gairebé una religió i s’oblida que els que són darrere de les grans decisions són les indústries farmacèutiques. I si els metges no qüestionen el que els ensenyen en les carreres subvencionades pels laboratoris els pares es veuen obligats a buscar alternatives que han investigat pel seu compte, de manera més o menys certera. En aquest moment, hi ha una gran desconfiança en moltes persones respecte a la medicina a causa de l’evidència de la influència dels interessos comercials en la majoria de tractaments i diagnòstics. No es pot pretendre que les persones no pensin per si mateixes i no “desobeeixin” els dictats oficials si la vida dels seus fills està en joc. Personalment conec diversos pares els fills dels quals van morir després de la vacunació i tenen clar que en va ser la causa. Cap d’aquests casos no ha estat investigat. Simplement s’afirma que la vacuna no en va tenir res a veure.
  • Si és cert que aquestes malalties són necessàries per al creixement saludable de la persones ens estem complicant la vida. Potser molt més del que ens pensem. I entenc que és molt desagradable patir aquestes malalties, però no coneixem el seu propòsit.
  • Per poder fer un estudi seriós dels pros i els contres de les vacunes hauríem de recollir informació que ara no es té en compte. No reporten símptomes o complicacions perquè no se’ls considera producte de les vacunacions. A més, si creiem que els microorganismes són “dolents” no considerem el valor que puguin tenir per a la vida i per tant no sumem la seva eliminació a la llista d’inconvenients de la vacunes. Si una persona sabés que per exemple un xarampió li va ajudar anys més tard a superar una leucèmia potser decidiria no vacunar-se. És un supòsit, però ningú m’ho pot rebatre en aquest moment amb arguments veritablement científics a la mà, arguments no “involucrats” en un benefici comercial. Mentre els estudis no tinguin en compte aquestes consideracions per a mi no tenen validesa.
  • I si fos cert que aquestes malalties són necessàries, quin és el propòsit a nivell evolutiu de cada malaltia infantil vírica, per tant relacionada amb qüestions de l’ectoderm? Podem descobrir-ho analitzant els símptomes i situant-los en les edats en què més habitualment aquestes malalties es donarien de manera natural en els nens. Queda un camp molt interessant per investigar pel que fa a aquest tema.
  • Què és un contagi realment? Cal replantejar-s’ho seriosament a la vista de les dades que avisen de que la teoria no encaixa amb la realitat. Com dues persones al mateix hospital viuen un mateix procés sense que un microorganisme hagi viatjat d’uns als altres? Sabem succeeix una vegada derrera l’altra i no es pot seguir girant el cap per no veure l’evidència.
  • El virus del xarampió és el causant del xarampió o només participa en el procés? Si anem a un incendi i veiem un bomber en el seu interior podem errar pensant que ell en va ser el causant.

Vaig conèixer les 5 lleis biològiques descobertes pel doctor Hamer, que inclouen una revisió del que són els microorganismes i la seva participació en els processos que viuen els éssers i des de llavors vaig comprenent i lligant caps pel que fa als dubtes del que no em encaixava de la visió actual de la medicina. Recomano l’estudi a fons de les 5 lleis a tots els metges i terapeutes el propòsit dels quals sigui realment acompanyar les persones per tenir la millor salut possible. Sense aquest coneixement gran part de la pràctica de la medicina (tant oficial com a alternativa) es converteix en anar donant pals de cec amb unes conseqüències que es desconeixen.

Marisa Ferrer

23 de març 2017

¿Què implica la confiança en els altres?

Quan entres en les xarxes socials trobes sovint comentaris que afirmen que els altres són idiotes i sugereixen que ells, que es creuen més intel·ligents i desperts tenen les pautes de com hauria de ser tot plegat.

Al mateix temps, trobem gran quantitat de frases com: “sigues tu mateix”, “escolta al teu propi ésser”, “segueix-te a tu mateix” …

Però quan ens trobem realment a l’altre davant nostre, el rebutgem directament si no segueix els models ideals. Li imposem la nostra teoria i ens permetem tractar-lo de borrego, idiota, adormit …

El cert és que veient aquestes actituts et planteges quin tipus de món crearien aquestes persones si tinguéssin poder, perquè se senten superiors i creuen que tenen potestat per tractar a l’altra d’imbècil. Pots imaginar-los com a pares o parelles realment difícils.

Read more

Perquè dono tanta importància al doctor Hamer

foto hamerVaig començar a sentir parlar sobre els descobriments del doctor Hamer després de dècades d’estudi intentant comprendre com funciona la salut de l’ésser humà, inclòs dels animals i les plantes. He tingut la sort d’estudiar amb moltes persones, procurant comprendre el que les medecines ancestrals i els grans savis ens han transmès al llarg dels segles. Considero un privilegi haver tingut l’oportunitat de rebre ensenyaments de professors molt interessants que han dedicat la seva vida a l’estudi i difusió d’aquest coneixement. Moltes d’aquestes persones ni tant sols són reconegudes per la societat, ja que van viure la vida apropant aquest coneixement a les moltes persones que els consultaven sense intentar donar-se a conèixer. Read more

En quin lloc comencen les preguntes

Donde nacen las preguntasTots els dies se’ns plantegen situacions que ens demanen una explicació. Poden ser petits reptes o enormes misteris. Així, vivim petits cicles que es van iniciar amb una qüestió la resposta de la qual ve ràpidament o grans cicles que triguen temps a ser aclarits. Si escoltem atentament, col·locant-nos a la distància justa de la situació i anant més enllà de pors i limitacions, veurem que aquests reptes pertanyen a unes poques qüestions que se’ns van plantejant una i altra vegada al llarg de la vida, formant un entramat que ho relaciona tot i és la nostra història. A poc a poc ens anem adonant que aquestes poques qüestions es manifesten constantment amb diferents actors i escenaris. Se’ns repeteixen en el temps cronològic però la causa profunda va més enllà d’aquest temps lineal. Read more

Pardal

GorriónL’any 92 vaig estar un estiu treballant al càmping d’uns amics.

Un dia va entrar un pardal al recinte on transcorria la meva tasca laboral i es va estavellar contra el vidre. Em vaig acostar i el vaig recollir intentant espantar-lo el menys possible. M’el vaig endur a la meva llar-caravana. Li vaig donar una mica de pa mullat en aigua i el pardal es va anar quedant tranquil i recuperant. Es va quedar a viure amb mi durant uns dies.

Va ser una experiència molt intensa perquè vaig experimentar i vaig comprendre coses que mai m’havia plantejat. Una d’elles va ser que la relació amb un au no és diferent que amb un gosset o un gatet. Amb els anys m’he adonat que a un nivell profund és el mateix amb un arbre, amb una planta, amb un peix … Simplement són llenguatges diferents. Read more