De xarampions y contagis

Quan era petita recordo que el nostre metge de capçalera anomenava a les malalties infantils “de creixement”. Al llarg de la infància anàvem tenint certes malalties víriques i les nostres mares les reconeixien quan apareixien. Tenien els seus “trucs” per millorar la qualitat de vida dels pacients mentre es passava el procés. En la majoria de llars, quan un dels germans tenia la varicel·la o alguna malaltia infantil s’ajuntava als germans per passar-les alhora. Normalment es patien una sèrie de símptomes durant la malaltia i després en la majoria de casos no hi havia més complicacions. Segons el nostre metge, aquestes malalties eren molt beneficioses i necessàries per a la salut que es tindria a la resta de la vida. Així ho creien els metges tradicionals en aquella època.
Després van començar les vacunacions. Es va informar que aquestes malalties es podien complicar en algunes persones i calia eliminar-les inhabilitant als virus que suposadament eren els causants. Va quedar enrere la idea que aquestes malalties podien ser necessàries pel creixement de la persona. I es va decidir que els microorganismes que es consideraven causants havien de ser eliminats.

Quan va arribar el moment de vacunar les nostres filles vam estudiar els pros i els contres de la vacunació i vam decidir no fer-ho, així que les nostres filles van anar passant les malalties normals de la infància, inclosos el xarampió i la tos ferina. Les dues van passar cada malaltia a la vegada, amb uns dies de diferència com acostuma a succeir. En el cas de la tos ferina encara guardo els dibuixos de les nenes d’abans i després de la malaltia, perquè la diferència és una cosa molt reveladora. Si com se sap en psicologia els dibuixos d’un nen revelen el seu interior, està clar que a les nostres filles els va succeir indubtablement un canvi important que es reflecteix en els seus dibuixos. La gran, que debia tenir uns 4 o 5 anys, per exemple, dibuixava als éssers humans sense braços. Després de la tos ferina van aparèixer els braços amb unes mans com dos sols envoltats de multitud de vibrants llamps. Les dues van canviar de manera molt clara després de la malaltia.

Fa uns anys van tenir el xarampió.

 Va començar la nostra filla gran amb 18 anys. Alhora es van reportar dues persones més a Barcelona, ​​en barris llunyans al que viu la meva filla. Si abans era una malaltia coneguda per les mares i els metges, ara ha passat a ser quelcom desconegut per a la majoria. Tan desconegudes són aquestes malalties que vam apareixer a les notícies, evidentment en un to de reprovació per ser “d’aquests pares per la culpa dels quals les malalties perduren”.

La nostra filla va començar amb febres molt altes i al tercer dia va començar a passar-li “alguna cosa estranya” a l’interior del paladar i es va començar a omplir de taques molt vermelles, així que vam anar al metge, el qual ens va recomanar anar a urgències. Allà van veure que era quelcom víric i la van ingressar. La van tenir 3 dies i per l’habitació van passar 10 metges i 6 pediatres, debatent sobre què podia ser allò. Quan va començar a millorar la van enviar cap a casa i ens van dir que havia estat algun tipus de virus desconegut per a ells.

Al cap d’una setmana va començar amb els mateixos símptomes nostra filla de 15 anys. Quan li va augmentar la vermellor ella va dir que no veia bé, que li passava alguna cosa estranya a la vista. Vam anar a urgències. Com era menor ens va atendre una pediatra. Acabava d’estudiar la carrera i allò li va sonar a malaltia infantil. Es va asseure a buscar a l’ordinador i va tornar dient: “ja ho tenim, és el xarampió!”. La sorpresa va ser tan gran que ens vam posar a riure aliviats. Aquella malaltia estranya era el xarampió de tota la vida! La doctora ens va demanar fer fotos amb el mòbil a l’interior de la boca de la nostra filla, perquè “no tinc oportunitat de veure una cosa així”.

Ens va enviar a casa ja que es tracta d’una malaltia que no es consera greu. Les complicacions que puguin sorgir gairebé sempre ocorren en les setmanes següents al procés. Ara tinc clar que es deuen a conflictes que la persona ja tenia i es resolen o recorden durant la setmana que dura la malaltia, entrant en fase de solució. La dificultat en la visió es devia a una conjuntivitis habitual en el xarampió, perquè s’inflamen aquestes zones ectodérmicas de la cara i part del cos.

Un dels símptomes és la tos. A la nostra filla la tos i la febre li estaven durant molts dies i eren de gran intensitat, així que el metge del poble, que en tot moment va estar seguint el procés, ens va recomanar anar a urgències i fer una radiografia per veure què estava passant i assegurar-nos que no hi havia complicacions. Allà la va atendre una doctora del Sàhara. Una dona amb molta experiència amb el xarampió i molt amable en el tracte. Després de veure que tot estava bé en la nostra filla vam estar parlant.

Ella em va dir respectuosament que la medicina creia que a causa de que alguns pares no vacunaven als seus fills el virus continuava i cada vegada més fort. Jo li vaig respondre: I no serà que a causa de que la majoria vacunen el virus necessita fer-se més fort i resistent per complir el seu propòsit? No sabem quin és però si sabem que la presència del sarampió és tan antiga com la humanitat mateixa. Ella es va sorprendre perquè mai s’ho havia mirat així i em va dir que ben pensat era molt probable. Era algú amb molta experiència en xarampió que treballava a la sanitat pública. Si no sabem quin és el propòsit de la malaltia no podem posar res a la balança al costat contrari a les possibles complicacions que hi puguin haver. No podem assegurar que no tingui un propòsit positiu per a la salut de l’ésser humà al llarg de la seva vida.  Podem estar segurs de que algún dia l’haver passat el sarampió no serà crucial si experimentem, posem per cas, una leucèmia? És un exemple d’algo que podria succeir. En el nostre afany per vacunar ens posem unes ulleres que ens impedeixen veure res més enllà del que el que s’ens permet.

Si el virus està aquí des de fa milions d’anys ha de tenir un propòsit. Per cumlir amb aquest propòsit mutarà i farà el que sigui necessari per dur-lo a terme, de manera que potser una malaltia que abans no revestia major importància i es passava en el seu degut moment en la infància, ara s’acaba passant amb més intensitat i a una edat més avançada.

També vam tenir oportunitat de parlar amb un altre doctor de la sanitat pública que ens va dir: “això no ho puc dir oficialment, però tinc clar que el motiu de fons de  la vacunació és econòmic”. No estem parlant d’un metge anti-vacunes, sinó d’un home a punt de jubilar que ha passat tota la seva vida atenent malalts. Em va dir literalment: “Per a la sanitat pública és més barat que la població no passi aquestes malalties”. Durant el procés ens vam adonar que en silenci i discretament són molts els metges que dubten de les versions oficials i estan investigant pel seu compte.

A la visita de seguiment d’un mes després de la malaltia amb la doctora que va atendre a la nostra filla gran durant l’ingrés ens va comentar que dues infermeres de l’hospital havien tingut el xarampió. I que no hi havia cap possibilitat de que el virus d’elles hagués vingut de la nostra filla. Va dir que l’havien estudiat a fons i que de cap manera el virus podia haver viatjat de la nostra filla a les infermeres. A més, elles eren de dues plantes diferents i van tenir el virus els mateixos dies pràcticament.

Observant aquests fets sorgeixen diverses qüestions:

  • Puc estar equivocada en la meva reflexió, però estem apostant per un model de salut sense qüestionar-lo i criminalitzant les persones que no estan hi d’acord i no el segueixen. Es pot arribar al punt de treure la custòdia a uns pares que decideixen no seguir-lo pel bé dels seus fills.  S’ha de tenir en compte que el que està en joc és la salut dels seus fills. I si d’aquí a unes dècades es demostra que aquells pares tenien raó? I si gràcies a aquests pares que ho van qüestionar es va impedir seguir en un gran error a nivell mèdic? Es té una fe tan enorme en els metges que ha passat a ser gairebé una religió i s’oblida que els que són darrere de les grans decisions són les indústries farmacèutiques. I si els metges no qüestionen el que els ensenyen en les carreres subvencionades pels laboratoris els pares es veuen obligats a buscar alternatives que han investigat pel seu compte, de manera més o menys certera. En aquest moment, hi ha una gran desconfiança en moltes persones respecte a la medicina a causa de l’evidència de la influència dels interessos comercials en la majoria de tractaments i diagnòstics. No es pot pretendre que les persones no pensin per si mateixes i no “desobeeixin” els dictats oficials si la vida dels seus fills està en joc. Personalment conec diversos pares els fills dels quals van morir després de la vacunació i tenen clar que en va ser la causa. Cap d’aquests casos no ha estat investigat. Simplement s’afirma que la vacuna no en va tenir res a veure.
  • Si és cert que aquestes malalties són necessàries per al creixement saludable de la persones ens estem complicant la vida. Potser molt més del que ens pensem. I entenc que és molt desagradable patir aquestes malalties, però no coneixem el seu propòsit.
  • Per poder fer un estudi seriós dels pros i els contres de les vacunes hauríem de recollir informació que ara no es té en compte. No reporten símptomes o complicacions perquè no se’ls considera producte de les vacunacions. A més, si creiem que els microorganismes són “dolents” no considerem el valor que puguin tenir per a la vida i per tant no sumem la seva eliminació a la llista d’inconvenients de la vacunes. Si una persona sabés que per exemple un xarampió li va ajudar anys més tard a superar una leucèmia potser decidiria no vacunar-se. És un supòsit, però ningú m’ho pot rebatre en aquest moment amb arguments veritablement científics a la mà, arguments no “involucrats” en un benefici comercial. Mentre els estudis no tinguin en compte aquestes consideracions per a mi no tenen validesa.
  • I si fos cert que aquestes malalties són necessàries, quin és el propòsit a nivell evolutiu de cada malaltia infantil vírica, per tant relacionada amb qüestions de l’ectoderm? Podem descobrir-ho analitzant els símptomes i situant-los en les edats en què més habitualment aquestes malalties es donarien de manera natural en els nens. Queda un camp molt interessant per investigar pel que fa a aquest tema.
  • Què és un contagi realment? Cal replantejar-s’ho seriosament a la vista de les dades que avisen de que la teoria no encaixa amb la realitat. Com dues persones al mateix hospital viuen un mateix procés sense que un microorganisme hagi viatjat d’uns als altres? Sabem succeeix una vegada derrera l’altra i no es pot seguir girant el cap per no veure l’evidència.
  • El virus del xarampió és el causant del xarampió o només participa en el procés? Si anem a un incendi i veiem un bomber en el seu interior podem errar pensant que ell en va ser el causant.

Vaig conèixer les 5 lleis biològiques descobertes pel doctor Hamer, que inclouen una revisió del que són els microorganismes i la seva participació en els processos que viuen els éssers i des de llavors vaig comprenent i lligant caps pel que fa als dubtes del que no em encaixava de la visió actual de la medicina. Recomano l’estudi a fons de les 5 lleis a tots els metges i terapeutes el propòsit dels quals sigui realment acompanyar les persones per tenir la millor salut possible. Sense aquest coneixement gran part de la pràctica de la medicina (tant oficial com a alternativa) es converteix en anar donant pals de cec amb unes conseqüències que es desconeixen.

Marisa Ferrer

23 de març 2017

¿Què implica la confiança en els altres?

Quan entres en les xarxes socials trobes sovint comentaris que afirmen que els altres són idiotes i sugereixen que ells, que es creuen més intel·ligents i desperts tenen les pautes de com hauria de ser tot plegat.

Al mateix temps, trobem gran quantitat de frases com: “sigues tu mateix”, “escolta al teu propi ésser”, “segueix-te a tu mateix” …

Però quan ens trobem realment a l’altre davant nostre, el rebutgem directament si no segueix els models ideals. Li imposem la nostra teoria i ens permetem tractar-lo de borrego, idiota, adormit …

El cert és que veient aquestes actituts et planteges quin tipus de món crearien aquestes persones si tinguéssin poder, perquè se senten superiors i creuen que tenen potestat per tractar a l’altra d’imbècil. Pots imaginar-los com a pares o parelles realment difícils.

Read more

El llegat del doctor Hamer

foto hamerVaig començar a sentir parlar sobre els descobriments del doctor Hamer després de dècades d’estudi intentant comprendre com funciona la salut de l’ésser humà, inclòs dels animals i les plantes. He tingut la sort d’estudiar amb moltes persones, procurant comprendre el que les medecines ancestrals i els grans savis ens han transmès al llarg dels segles. Considero un privilegi haver tingut l’oportunitat de rebre ensenyaments de professors molt interessants que han dedicat la seva vida a l’estudi i difusió d’aquest coneixement. Moltes d’aquestes persones ni tant sols són reconegudes per la societat, ja que van viure la vida apropant aquest coneixement a les moltes persones que els consultaven sense intentar donar-se a conèixer. Read more

On comencen les preguntes

Donde nacen las preguntasTots els dies se’ns plantegen situacions que ens demanen una explicació. Poden ser petits reptes o enormes misteris. Així, vivim petits cicles que es van iniciar amb una qüestió la resposta de la qual ve ràpidament o grans cicles que triguen temps a ser aclarits. Si escoltem atentament, col·locant-nos a la distància justa de la situació i anant més enllà de pors i limitacions, veurem que aquests reptes pertanyen a unes poques qüestions que se’ns van plantejant una i altra vegada al llarg de la vida, formant un entramat que ho relaciona tot i és la nostra història. A poc a poc ens anem adonant que aquestes poques qüestions es manifesten constantment amb diferents actors i escenaris. Se’ns repeteixen en el temps cronològic però la causa profunda va més enllà d’aquest temps lineal. Read more

El meu amic pardal

GorriónL’any 92 vaig estar un estiu treballant al càmping d’uns amics.

Un dia va entrar un pardal al recinte on transcorria la meva tasca laboral i es va estavellar contra el vidre. Em vaig acostar i el vaig recollir intentant espantar-lo el menys possible. M’el vaig endur a la meva llar-caravana. Li vaig donar una mica de pa mullat en aigua i el pardal es va anar quedant tranquil i recuperant. Es va quedar a viure amb mi durant uns dies.

Va ser una experiència molt intensa perquè vaig experimentar i vaig comprendre coses que mai m’havia plantejat. Una d’elles va ser que la relació amb un au no és diferent que amb un gosset o un gatet. Amb els anys m’he adonat que a un nivell profund és el mateix amb un arbre, amb una planta, amb un peix … Simplement són llenguatges diferents. Read more

Vivint en comunió amb els altres éssers

Aquest matí passejàvem el meu gos i jo tranquil·lament.
Em resulta extremadament plaent contemplar el jardí d’una veïna perquè és un lloc molt bonic. És discret, no esplendorós aparentment, però si et pares a mirar t’adones que la persona que el cuida viu amb gran sensibilitat i coneixement del món vegetal. Aturar-se al límit del jardí i contemplar rebre els aromes de les flors és un meravellós regal que et situa en comunió amb els altres éssers a l’instant.
Avui vaig veure que havia florit una mata de margarides molt grans. Em vaig apropar i em va cridar l’atenció el centre de les margarides. Va atraure la meva mirada i vaig contemplar-lo, amb una sensació intensa d’intimitat.
Viviendo en comunión. Margarita. Imagen
El vaig observar i em vaig adonar perfectament de com aquell centre d’una geometria tan perfecta m’estava modificant internament. Al costat hi ha un arboç i vaig veure que havien sortit ja fruits. Vaig prendre un i el vaig assaborir. I aquí, al costat del meu gos, assaborint el fruit de l’arboç i contemplant el centre d’una margarida em vaig adonar que a mesura que anem posant-nos en comunió amb els éssers que ens envolten tornem a la pau, a l’amor més profund, a on tot té sentit. I no va ser una experiència racional, sinó quelcom més enllà de la raó. Simple percepció del què És realment. És difícil traduir-ho en paraules. Read more

Encanteris

Algunes situacions del nostre dia a dia contenen elements que ens resulten desagradables. Notem que és així però no pensem en això fins que la irritació va en augment i comencem a posar més atenció en això, adoptant una actitud el més lliure possible de prejudicis que va deixant a la vista l’esquelet del que ens irrita.
Així, arriba un moment en què es comença a aclarir què és el que ens molesta realment. L’instint ens parla a través d’aquesta sensació desagradable donant-nos l’oportunitat de comprendre que alguna cosa del nostre quefer diari no està anant en la direcció que necessitem.
Així em passava particularment quan anava als supermercats i veia la gent comprar. El sorollet dels plàstics entrant al carret em resultava molt desagradable. Un dia em vaig adonar que allò que introduïen en les seves carrets, encara que tècnicament puguem dir-aliment, només cobreix necessitats d’un cert rang. La irritació davant aquell desagradable sorollet m’estava parlant d’una cosa que realment actua com a símbol d’una gran mentida sobre les nostres creences pel que fa als aliments. Read more

Findhorn i les seves essències florals

Ninfa de FindhornLa teràpia floral va ser desenvolupada pel doctor Edward Bach a principis del segle XX inspirant-se en tècniques de curació tant antigues que es perden en el temps. Alguns grans éssers, com Paracels, van investigar els efectes de les flors i de la rosada i el doctor Bach en va aprofundir i va crear tota una teràpia que les té com a base.
Quan parlem de teràpia floral, estem parlant de teràpia vibracional, el mateix que passa amb la homeopatia o tantes altres iniciatives actuals. Les essències ens posen en contacte amb la intel·ligència de les flors i ens ordenen internament, restablint la salut.
A través de la teràpia amb les essències integrem en nosaltres les qualitats de les flors, ajudant-nos a portar endavant cada procés que vivim.
Les flors representen la bellesa i la generositat en l’univers. Fixeu-vos en com ens donen el seu aroma, colors, forma, tacte i ara també la seva essència sense demanar res a canvi. Viuen la seva vida com una explosió d’exuberància i bellesa i nosaltres ens en beneficiem de vegades sense ni adonar-nos. Read more

Dits detectaerrors

Vaig llegir alguna vegada que quan assenyalem alguna cosa, un dit apunta cap a fora, però tres apunten cap a nosaltres mateixos. I passen els dies, les setmanes, els mesos o els anys en aquest dia constant en el que vivim i el dels tres dits es converteix en gairebé una llei universal. Per poc que observem què passa al nostre univers, tant extern com intern, trobem constantment aplicada “la llei”.
Dedosciegos
Un cop anava tranquil·lament en cotxe amb una amiga i ens rèiem de les ximpleries que fa tothom quan va en cotxe. Una per una, les nostres afilades ments anaven repassant la llista d’errors habituals enllaçant-los amb perfils: egoista, suïcida, curt de vista … En aquesta mena de balanceig aparentment saludable que és la crítica, rèiem alegrement de tots els molestos que se’ns presenten en nostre quefer diari al volant. Read more

Em vaig perdre i em vaig trobar

“Quan tots els camins s’han perdut, el Camí s’obre pas clarament”
Ursula Le Guin

Fa més de 20 anys vaig participar en una trobada de ioga a Bonn, Alemanya.
No tenia ni idea d’on era l’hotel on es realitzava l’esdeveniment, perquè m’havien portat uns amics en cotxe i havíem anat xerrant alegrement tot el viatge. Tot i que sí em vaig fixar en el nom de la muntanya: Venusberg, la muntanya de Venus.
Em van proposar visitar la casa natal de Beethoven. La música d’aquest autor és de les que més he escoltat en la meva vida, així que de seguida em vaig animar a visitar casa i fer-me una idea de l’ambient en el que vivia l’autor.
Me perdí y me encontré. ImagenVam aparcar lluny, a una mitja hora, per poder caminar una estona per Bonn, ciutat que no coneixia. Després de visitar la casa vam prendre un altre camí, per poder conèixer una altra zona de la ciutat. En un moment del passeig, vam passar per una botiga i a l’aparador vaig veure un objecte molt bonic que em va cridar molt l’atenció. Vaig comentar als meus amics que si no anéssim en grup entraria a preguntar el preu i un amic em va dir: entra i t’espero a la porta. Les seves paraules em van animar a fer-ho i vaig entrar, però quan vaig sortir no hi havia ningú esperant-me. Read more