El DHS. El succés que inicia les nostres “malalties”

 

 

Quan intentem comprendre de què es tracta aquesta nova visió sobre la salut, ens adonem que un factor essencial és el DHS, el Síndrome de Dirk Hamer.

El doctor Hamer el va anomenar així perquè es va adonar de que la mort del seu fill va iniciar un procés biològic en la seva vida, el que habitualment anomenem malaltia. Després d’investigar de manera metòdica i exhaustiva, va veure que de manera molt evident tota malaltia s’iniciava amb un esdeveniment imprevist, llevat lògiques excepcions circumstancials com enverinaments, traumatismes i mancances nutricionals extremes.

 

¿Cóm succeeix un DHS?

 

 

La naturalesa té previstos programes automàtics per a aquestes circumstàncies. Els éssers hem anat incorporant i millorant aquests programes durant l’evolució de la vida  a mesura que hem anat experimentant i resolent noves qüestions. El que hem anat aprenent i aconseguint s’ha convertit així en una memòria que s’ha anat afegint a la nostra intel·ligència biològica. Davant cada nou repte biològic, aquests programes es disparen automàticament si no resolem les qüestions conscientment.

A mesura que l’ésser humà s’ha anat desenvolupant i endinsant-se en noves experiències ha anat trobant situacions cada vegada més complexes. El seu cervell s’ha anat desenvolupant d’acord amb la necessitat de gestionar noves habilitats i experiències. Així, del primitiu tronc cerebral, que gestiona tot el relatiu a la supervivència bàsica, hem arribat a la part més recent del nostre cervell, l’escorça cerebral, que gestiona les temàtiques relacionals, tots els processos socials i del nostre moviment dins el grup. Fins a arribar aquí, es van desenvolupar el cerebel, que afecta a tots els temes que tenen a veure amb la integritat de l’ésser, de la seva protecció i la substància blanca, que gestiona les temàtiques de la nostra competitivitat dins del grup, les nostres capacitats i habilitats en relació a ell.

Quan succeeix un DHS, la temàtica amb la qual instintivament relacionem l’esdeveniment, decidirà quina part del nostre cervell gestionarà el repte que tal esdeveniment suposa per a nosaltres. Així, si per exemple ens passa quelcom que per a nosaltres suposa un atac, s’iniciaran una sèrie de transformacions en certs òrgans o teixits del nostre organisme que seran controlades pel cerebel i si l’esdeveniment posa en qüestió la nostra capacitat dins el grup el procés serà controlat per la substància blanca, iniciant-se canvis en els òrgans i teixits governats per aquesta zona del cervell.

 

Quines característiques té aquest esdeveniment?

 

 

És sempre imprevist, intens, dramàtic i es viu en solitud. És possible que la persona parli de l’esdeveniment o estigui envoltada de persones, però tot i així se sent sola davant la circumstància, aïllada del grup. És un esdeveniment que la pren per sorpresa i d’alguna manera la sobrepassa. No sap com resoldre-ho, per la qual cosa es dispara automàticament un programa destinat a assegurar la seva supervivència o la del seu grup. Que això passi ens dóna idea de la intel·ligència de la vida, que el que succeeix en el nostre organisme està sempre ple de propòsit, de manera que qualsevol malaltia ha de ser compresa i curada tenint en compte el propòsit derrera d’ella. No fer-ho així ha portat a la medicina al punt en el qual es troba en què en general resol símptomes, no malalties i moltes d’elles acaben portant a la mort a la persona o cronificant restant-li qualitat de vida.

 

Què implica el DHS?

 

 

El procés s’inicia al mateix temps a la psique, al cervell i a l’òrgan. De tal manera, es començaran a desenvolupar una sèrie de canvis en el seu organisme el propòsit dels quals és resoldre a nivell biològic el repte que ha suposat el que ha succeït. En el seu cervell s’iniciarà un focus que anirà canviant a mesura que vagi transcorrent el conflicte i la seva solució. Al principi, quan el conflicte està actiu en la persona i no troba solució, es veurà en les tomografies com un punt que de mica en mica s’anirà envoltant de cercles a mesura que va passant el temps sense que la persona resolgui el conflicte. A partir del moment en què la persona aconsegueixi resoldre-ho aquesta zona s’anirà omplint d’edema. Per tant, si fem una tac cerebral sabrem en quina fase del procés es troba: sabrem quelcom tan fonamental com si la persona ja ha resolt el conflicte, la qual cosa és fonamental per a la seva curació.

 

Propòsit del procés que s’inicia a la psique, el cervell i l’òrgan

 

 

El procés que es dispara té ple sentit biològic: ofereix a l’individu una solució, una veritable oportunitat d’adaptar-se a la nova situació i assegurar la vida en el seu organisme davant el conflicte que se li ha presentat. Per a la natura la prioritat és el grup, per sobre de l’individu. Per això, sovint no s’entenen processos que duu a terme un organisme sense comprendre el seu propòsit de cara a la supervivència del grup. Un exemple d’això són els atacs de cor, els quals tenen a veure amb qüestions de lideratge dins d’un grup.

 

 

 

 

 

 

De xarampions y contagis

Quan era petita recordo que el nostre metge de capçalera anomenava a les malalties infantils “de creixement”. Al llarg de la infància anàvem tenint certes malalties víriques i les nostres mares les reconeixien quan apareixien. Tenien els seus “trucs” per millorar la qualitat de vida dels pacients mentre es passava el procés. En la majoria de llars, quan un dels germans tenia la varicel·la o alguna malaltia infantil s’ajuntava als germans per passar-les alhora. Normalment es patien una sèrie de símptomes durant la malaltia i després en la majoria de casos no hi havia més complicacions. Segons el nostre metge, aquestes malalties eren molt beneficioses i necessàries per a la salut que es tindria a la resta de la vida. Així ho creien els metges tradicionals en aquella època.
Després van començar les vacunacions. Es va informar que aquestes malalties es podien complicar en algunes persones i calia eliminar-les inhabilitant als virus que suposadament eren els causants. Va quedar enrere la idea que aquestes malalties podien ser necessàries pel creixement de la persona. I es va decidir que els microorganismes que es consideraven causants havien de ser eliminats.

Quan va arribar el moment de vacunar les nostres filles vam estudiar els pros i els contres de la vacunació i vam decidir no fer-ho, així que les nostres filles van anar passant les malalties normals de la infància, inclosos el xarampió i la tos ferina. Les dues van passar cada malaltia a la vegada, amb uns dies de diferència com acostuma a succeir. En el cas de la tos ferina encara guardo els dibuixos de les nenes d’abans i després de la malaltia, perquè la diferència és una cosa molt reveladora. Si com se sap en psicologia els dibuixos d’un nen revelen el seu interior, està clar que a les nostres filles els va succeir indubtablement un canvi important que es reflecteix en els seus dibuixos. La gran, que debia tenir uns 4 o 5 anys, per exemple, dibuixava als éssers humans sense braços. Després de la tos ferina van aparèixer els braços amb unes mans com dos sols envoltats de multitud de vibrants llamps. Les dues van canviar de manera molt clara després de la malaltia.

Fa uns anys van tenir el xarampió.

 Va començar la nostra filla gran amb 18 anys. Alhora es van reportar dues persones més a Barcelona, ​​en barris llunyans al que viu la meva filla. Si abans era una malaltia coneguda per les mares i els metges, ara ha passat a ser quelcom desconegut per a la majoria. Tan desconegudes són aquestes malalties que vam apareixer a les notícies, evidentment en un to de reprovació per ser “d’aquests pares per la culpa dels quals les malalties perduren”.

La nostra filla va començar amb febres molt altes i al tercer dia va començar a passar-li “alguna cosa estranya” a l’interior del paladar i es va començar a omplir de taques molt vermelles, així que vam anar al metge, el qual ens va recomanar anar a urgències. Allà van veure que era quelcom víric i la van ingressar. La van tenir 3 dies i per l’habitació van passar 10 metges i 6 pediatres, debatent sobre què podia ser allò. Quan va començar a millorar la van enviar cap a casa i ens van dir que havia estat algun tipus de virus desconegut per a ells.

Al cap d’una setmana va començar amb els mateixos símptomes nostra filla de 15 anys. Quan li va augmentar la vermellor ella va dir que no veia bé, que li passava alguna cosa estranya a la vista. Vam anar a urgències. Com era menor ens va atendre una pediatra. Acabava d’estudiar la carrera i allò li va sonar a malaltia infantil. Es va asseure a buscar a l’ordinador i va tornar dient: “ja ho tenim, és el xarampió!”. La sorpresa va ser tan gran que ens vam posar a riure aliviats. Aquella malaltia estranya era el xarampió de tota la vida! La doctora ens va demanar fer fotos amb el mòbil a l’interior de la boca de la nostra filla, perquè “no tinc oportunitat de veure una cosa així”.

Ens va enviar a casa ja que es tracta d’una malaltia que no es consera greu. Les complicacions que puguin sorgir gairebé sempre ocorren en les setmanes següents al procés. Ara tinc clar que es deuen a conflictes que la persona ja tenia i es resolen o recorden durant la setmana que dura la malaltia, entrant en fase de solució. La dificultat en la visió es devia a una conjuntivitis habitual en el xarampió, perquè s’inflamen aquestes zones ectodérmicas de la cara i part del cos.

Un dels símptomes és la tos. A la nostra filla la tos i la febre li estaven durant molts dies i eren de gran intensitat, així que el metge del poble, que en tot moment va estar seguint el procés, ens va recomanar anar a urgències i fer una radiografia per veure què estava passant i assegurar-nos que no hi havia complicacions. Allà la va atendre una doctora del Sàhara. Una dona amb molta experiència amb el xarampió i molt amable en el tracte. Després de veure que tot estava bé en la nostra filla vam estar parlant.

Ella em va dir respectuosament que la medicina creia que a causa de que alguns pares no vacunaven als seus fills el virus continuava i cada vegada més fort. Jo li vaig respondre: I no serà que a causa de que la majoria vacunen el virus necessita fer-se més fort i resistent per complir el seu propòsit? No sabem quin és però si sabem que la presència del sarampió és tan antiga com la humanitat mateixa. Ella es va sorprendre perquè mai s’ho havia mirat així i em va dir que ben pensat era molt probable. Era algú amb molta experiència en xarampió que treballava a la sanitat pública. Si no sabem quin és el propòsit de la malaltia no podem posar res a la balança al costat contrari a les possibles complicacions que hi puguin haver. No podem assegurar que no tingui un propòsit positiu per a la salut de l’ésser humà al llarg de la seva vida.  Podem estar segurs de que algún dia l’haver passat el sarampió no serà crucial si experimentem, posem per cas, una leucèmia? És un exemple d’algo que podria succeir. En el nostre afany per vacunar ens posem unes ulleres que ens impedeixen veure res més enllà del que el que s’ens permet.

Si el virus està aquí des de fa milions d’anys ha de tenir un propòsit. Per cumlir amb aquest propòsit mutarà i farà el que sigui necessari per dur-lo a terme, de manera que potser una malaltia que abans no revestia major importància i es passava en el seu degut moment en la infància, ara s’acaba passant amb més intensitat i a una edat més avançada.

També vam tenir oportunitat de parlar amb un altre doctor de la sanitat pública que ens va dir: “això no ho puc dir oficialment, però tinc clar que el motiu de fons de  la vacunació és econòmic”. No estem parlant d’un metge anti-vacunes, sinó d’un home a punt de jubilar que ha passat tota la seva vida atenent malalts. Em va dir literalment: “Per a la sanitat pública és més barat que la població no passi aquestes malalties”. Durant el procés ens vam adonar que en silenci i discretament són molts els metges que dubten de les versions oficials i estan investigant pel seu compte.

A la visita de seguiment d’un mes després de la malaltia amb la doctora que va atendre a la nostra filla gran durant l’ingrés ens va comentar que dues infermeres de l’hospital havien tingut el xarampió. I que no hi havia cap possibilitat de que el virus d’elles hagués vingut de la nostra filla. Va dir que l’havien estudiat a fons i que de cap manera el virus podia haver viatjat de la nostra filla a les infermeres. A més, elles eren de dues plantes diferents i van tenir el virus els mateixos dies pràcticament.

Observant aquests fets sorgeixen diverses qüestions:

  • Puc estar equivocada en la meva reflexió, però estem apostant per un model de salut sense qüestionar-lo i criminalitzant les persones que no estan hi d’acord i no el segueixen. Es pot arribar al punt de treure la custòdia a uns pares que decideixen no seguir-lo pel bé dels seus fills.  S’ha de tenir en compte que el que està en joc és la salut dels seus fills. I si d’aquí a unes dècades es demostra que aquells pares tenien raó? I si gràcies a aquests pares que ho van qüestionar es va impedir seguir en un gran error a nivell mèdic? Es té una fe tan enorme en els metges que ha passat a ser gairebé una religió i s’oblida que els que són darrere de les grans decisions són les indústries farmacèutiques. I si els metges no qüestionen el que els ensenyen en les carreres subvencionades pels laboratoris els pares es veuen obligats a buscar alternatives que han investigat pel seu compte, de manera més o menys certera. En aquest moment, hi ha una gran desconfiança en moltes persones respecte a la medicina a causa de l’evidència de la influència dels interessos comercials en la majoria de tractaments i diagnòstics. No es pot pretendre que les persones no pensin per si mateixes i no “desobeeixin” els dictats oficials si la vida dels seus fills està en joc. Personalment conec diversos pares els fills dels quals van morir després de la vacunació i tenen clar que en va ser la causa. Cap d’aquests casos no ha estat investigat. Simplement s’afirma que la vacuna no en va tenir res a veure.
  • Si és cert que aquestes malalties són necessàries per al creixement saludable de la persones ens estem complicant la vida. Potser molt més del que ens pensem. I entenc que és molt desagradable patir aquestes malalties, però no coneixem el seu propòsit.
  • Per poder fer un estudi seriós dels pros i els contres de les vacunes hauríem de recollir informació que ara no es té en compte. No reporten símptomes o complicacions perquè no se’ls considera producte de les vacunacions. A més, si creiem que els microorganismes són “dolents” no considerem el valor que puguin tenir per a la vida i per tant no sumem la seva eliminació a la llista d’inconvenients de la vacunes. Si una persona sabés que per exemple un xarampió li va ajudar anys més tard a superar una leucèmia potser decidiria no vacunar-se. És un supòsit, però ningú m’ho pot rebatre en aquest moment amb arguments veritablement científics a la mà, arguments no “involucrats” en un benefici comercial. Mentre els estudis no tinguin en compte aquestes consideracions per a mi no tenen validesa.
  • I si fos cert que aquestes malalties són necessàries, quin és el propòsit a nivell evolutiu de cada malaltia infantil vírica, per tant relacionada amb qüestions de l’ectoderm? Podem descobrir-ho analitzant els símptomes i situant-los en les edats en què més habitualment aquestes malalties es donarien de manera natural en els nens. Queda un camp molt interessant per investigar pel que fa a aquest tema.
  • Què és un contagi realment? Cal replantejar-s’ho seriosament a la vista de les dades que avisen de que la teoria no encaixa amb la realitat. Com dues persones al mateix hospital viuen un mateix procés sense que un microorganisme hagi viatjat d’uns als altres? Sabem succeeix una vegada derrera l’altra i no es pot seguir girant el cap per no veure l’evidència.
  • El virus del xarampió és el causant del xarampió o només participa en el procés? Si anem a un incendi i veiem un bomber en el seu interior podem errar pensant que ell en va ser el causant.

Vaig conèixer les 5 lleis biològiques descobertes pel doctor Hamer, que inclouen una revisió del que són els microorganismes i la seva participació en els processos que viuen els éssers i des de llavors vaig comprenent i lligant caps pel que fa als dubtes del que no em encaixava de la visió actual de la medicina. Recomano l’estudi a fons de les 5 lleis a tots els metges i terapeutes el propòsit dels quals sigui realment acompanyar les persones per tenir la millor salut possible. Sense aquest coneixement gran part de la pràctica de la medicina (tant oficial com a alternativa) es converteix en anar donant pals de cec amb unes conseqüències que es desconeixen.

Marisa Ferrer

23 de març 2017

Perquè dono tanta importància al doctor Hamer

foto hamerVaig començar a sentir parlar sobre els descobriments del doctor Hamer després de dècades d’estudi intentant comprendre com funciona la salut de l’ésser humà, inclòs dels animals i les plantes. He tingut la sort d’estudiar amb moltes persones, procurant comprendre el que les medecines ancestrals i els grans savis ens han transmès al llarg dels segles. Considero un privilegi haver tingut l’oportunitat de rebre ensenyaments de professors molt interessants que han dedicat la seva vida a l’estudi i difusió d’aquest coneixement. Moltes d’aquestes persones ni tant sols són reconegudes per la societat, ja que van viure la vida apropant aquest coneixement a les moltes persones que els consultaven sense intentar donar-se a conèixer. Read more