Davant la pèrdua d’un ésser estimat

Quan era petita tenia dos companys de joc: el meu germà Santi i el meu oncle Àngel. Els tres teníem pràcticament la mateixa edat: el meu germà era del 61 i el meu oncle i jo del 62.
Amb el meu germà sempre capitanejant, ens enfilàvem a tot arreu, nedàvem lluny i ens passàvem la vida a sobre dels arbres, menjant fruita a mans plenes. Quan em feia por algun risc ell m’atiava per a superar-lo. Així vaig viure moltes aventures, de moltes de les quals encara guardo cicatrius, algunes físiques i altres anímiques, com quan vaig caure a l’aigua i van haver de rescatar-me amb una xarxa. El meu germà va viure sempre experimentant intensament la vida i va ser el millor mestre que he tingut per aprendre a no deixar que la por m’impedeixi dur endavant el que decideixo.

Sentia a en Santi com un guerrer valent i en les nits incertes i fosques m’anava a dormir amb ell. Sempre m’acollia al seu costat.


Una tarda de desembre vaig aprendre que la vida canvia quan menys ho esperes. Pensem que el que tenim en el present romandrà amb nosaltres per sempre, però mai sabem el que tindrem realment l’endemà.
Ningú et prepara de veritat per perdre als éssers que estimes, als éssers que necessites al teu costat i dels que creus que mai en podràs prescindir. La vida et demostra que sí és possible, però trepitjant un camí molt dolorós que en algun moment deixaràs enrere. Vaig perdre als meus dos companys, al meu germà quan tenia 11 anys i al meu oncle fa un temps.
Vaig aprendre amb la mort del meu germà que no hi ha res que haguem de controlar, perquè quan arriba el moment de que algú s’en vagi, simplement se’n va, sense que ho puguis evitar de cap manera.
El meu germà va morir a casa. Ni amb moto, ni en bici, ni escalant ni fent esports d’aventures d’aquests que tant temen les mares. Es va donar un cop al clatell i s’en va anar en un instant, amb un somriure a la boca. Sense patir, però deixant darrere una família devastada pel dolor.

La nostra vida ja mai més va ser igual. Es van acabar les rialles de la meva mare i la seva passió per tenir sempre la casa plena d’amics i també la seguretat del meu pare. La meva mare va trigar molts anys a tornar a riure i la pèrdua del meu germà li va deixar una ferida oberta que és possible que mai hagi arribat a cicatritzar. El meu pare va deixar enrere el seu entusiasme i el seu gran esperit emprenedor i va acabar perdent el seu pròsper negoci. En realitat, la meva germana petita i jo vam perdre no només al nostre germà sinó també als nostres pares en molts aspectes fonamentals.
Però, ¿això és tot ? dolor i impotència ? Llavors, a què venim a aquest món?

Aquesta última pregunta no la puc resoldre, però puc dir amb certesa que el que sóc en aquest moment, el que he desenvolupat i el que m’ha portat a nivells inesperat de mi mateixa va tenir el seu inici en aquest esdeveniment tan terrible de la meva vida.
“Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio” diu la cançó d’en Serrat. I es bén certa. És trist el que un sent, però no ho és la veritat. El que ens angoixa és que no té remei.

T’adones de que és així quan algú a qui necessites mor. La pèrdua és més o menys dura en funció de la teva necessitat i afecte cap el que perds, más que del paper aparent que jugui a la teva vida. No ho és pel que fa al seu paper aparentment més o menys important. Depèn totalment del valor real d’aquest ésser per tu. Pots sentir un gran dolor davant la pèrdua d’un gos, un gat o un periquito. Una persona propera va viure un veritable dol quan era nen davant la pèrdua d’una flor.


I és que estem acostumats a lluitar per les coses i a conquerir-les. Batallem perquè vagin com volem. Intentem dominar-nos els uns als altres o, fins i tot, dominar la pròpia vida, tractant de modelar al màxim la nostra realitat. Es posen demandes legals quan les coses no surten com es desitja. Es pretén que es pagui car no poder complir els objectius que un va creure que eren de la seva propietat, castigant a qui s’interposi en el camí.
Però després ve la mort i zas! Sense solució. Sense marxa enrere. I ningú pot posar-li cap demanda.
Per més super-mags que ens creguem, la mort ve igual i ens arrabassa la nostra vida o la dels éssers que sentim imprescindibles. D’alguna manera, ens recorda que la nostra fortalesa no està en la nostra identitat com a vius sinó en algun lloc més enllà d’aquest món.
Unes quantes nits després de la mort del meu germà, dormia i somiava que estava en algun lloc. Tot d’una, de la mateixa manera que tallen una pel·lícula per donar-te una notícia, en el somni va aparèixer el meu germà. La seva expressió era d’una felicitat extraordinària. Alegria intensa i infinita. Em vaig adonar d’això i amb els anys és el que més recordo: aquesta expressió tan especial que mai he vist en persones vives.
Em va dir: “M’ha costat arribar fins aquí i he vingut només perquè li donis un missatge al papa”.
Jo li vaig preguntar: “per què has marxat? ¿On ets? … ”
I ell em va tornar a repetir: “És molt difícil per a mi ser aquí. Si us plau dóna-li aquest missatge al papa”.
En tot moment va mantenir la seva dolçor i la seva expressió de felicitat.

Li vaig assegurar que li donaria el missatge al nostre pare i se’n va anar. Mai més el vaig tornar a veure, ni en somnis ni en altres plans.
No sabia com parlar amb el meu pare i donar-li el missatge. Com he dit, els meus pares estaven sobrepassats pel dolor i no parlaven gaire. Com inicies una conversa en aquesta situació i dónes un missatge del més enllà?
Em va ser més fàcil comentar-ho a la meva mare. Ella em va dir: “Has de donar-li el missatge al papa. Em consta que és la resposta a una pregunta que li estava fent.”
Unes nits més tard, estàvem asseguts al sofà mirant la televisió. S’havien acabat els programes i el meu pare em va dir: “la mama m’ha dit que tens un missatge den Santi per a mi”. Li vaig transmetre el missatge i el meu pare em explicar quina havia estat la seva pregunta.

Ens vam quedar en silenci.
En aquell moment es va acabar la programació diària de la tele. Abans es feia una pausa fins al dia següent. Al final de la programació deien un fragment dels evangelis i després posaven l’himne d’Espanya.
En el moment en què ens vam quedar en silenci prenent consciència del missatge del meu germà van dir el fragment que el meu pare va triar pel funeral del meu germà. El meu pare ha estat sempre un home molt espiritual i cristià i va triar un fragment especial per acomiadar al meu germà. Aquest va ser el fragment que van dir aquell dia i en aquell moment exacte.
L’impacte de l’evidència va ser molt fort i el meu pare i jo vam plorar.
La mort per a mi ja mai més va ser el mateix.
Sé amb certesa que el que creiem respecte a la mort és fals. Res es perd, tot i que aquesta persona o aquest ésser deixi de participar en aquest joc que anomenem vida. De la mateixa manera que quan mors en un videojoc l’únic que mor és el personatge.


A hores d’ara, no tinc cap dubte que el meu germà va venir a viure 12 anys exactament i que em va procurar l’experiència més amarga de la meva vida, però sense ella no hauria pogut comprendre molt del que he viscut. Les experiències que he tingut pel que fa a la consciència es nodreixen d’aquest esdeveniment sense cap dubte. Moltes persones em perceben com una persona massa profunda o que parla de dimensions de la vida que els són desconegudes, però haver tingut experiències més enllà de la vida aparent fa que vegis les coses de manera molt diferent. No tinc por de la mort, però la respecto i desitjo que puguem comprendre les coses sense el dolor que esdevé del desconeixement i l’amnèsia amb les que vivim en aquest món.

Marisa Ferrer

8 abril 2017

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *