Dits detectaerrors

Vaig llegir alguna vegada que quan assenyalem alguna cosa, un dit apunta cap a fora, però tres apunten cap a nosaltres mateixos. I passen els dies, les setmanes, els mesos o els anys en aquest dia constant en el que vivim i el dels tres dits es converteix en gairebé una llei universal. Per poc que observem què passa al nostre univers, tant extern com intern, trobem constantment aplicada “la llei”.
Dedosciegos
Un cop anava tranquil·lament en cotxe amb una amiga i ens rèiem de les ximpleries que fa tothom quan va en cotxe. Una per una, les nostres afilades ments anaven repassant la llista d’errors habituals enllaçant-los amb perfils: egoista, suïcida, curt de vista … En aquesta mena de balanceig aparentment saludable que és la crítica, rèiem alegrement de tots els molestos que se’ns presenten en nostre quefer diari al volant.
Al cap d’el voltant de mitja hora, una picada d’ull de la vida que almenys jo vaig percebre com amorós ens havia posat davant de situacions en què vam estar cometent tots els errors que havíem estat criticant tan inconscientment. En uns pocs minuts, la vida s’havia ocupat de recordar-nos que tots aquests perfils estaven també en nosaltres.
El que ha anat succeint gradualment és que m’he anat callant. I em sorprèn fins a quin punt, ja que al llarg de la meva vida, l’observació crítica de l’exterior ha estat una mica constant, suposo que com per a la majoria. I dic que m’he anat callant perquè són moltes menys les vegades en que arribo a posar en paraules i no diguem en accions a pensaments que sorgeixen espontàniament veient errors per tot arreu sense veure més enllà del punt de l’error.
¿I ara què?
Vaig tenir una gran benedicció fa uns quants anys, que va ser acompanyar les meves filles en la seva entrada en aquesta vida. Experimentant l’amplitud modulada d’ona ressonant (AMOR) a un nivell que desconeixia fins llavors he anat veient què els ajuda i què no els ajuda en aquesta vida.
El dit “detectafallos” és un recurs que té els seus avantatges i els seus inconvenients. És imprescindible per avançar en la vida, especialment en relació als altres, tant en estratègies de lluita com de cooperació. El problema sorgeix quan no es té una de les eines principals que naturalment ve per la via materna: l’autoestima.
Quan tot el dia anem per aquí amb el dit apuntant a tot arreu però sense autoestima ni suficient confiança en qui tenim davant, la vida va subtilment perdent sentit.
Com sorgeix l’autoestima? Sorgeix quan l’amor és incondicional. Quan sabem que som benvinguts a aquest món i les nostres qualitats són esperades i valorades. Sorgeix quan la mare em veu a mi i davant de qualsevol problema simplement em dóna uns llepades a la ferida i em recorda que sóc estimada i valorada i que tot prendrà sentit perquè visc en un univers en què tot té un propòsit que anem coneixent a mesura que la nostra perspectiva es va ampliant.
Es tracta de qualitats que ens han transmès els nostres pares. En essència, el dit que detecta fallades s’ha relacionat tradicionalment amb el pare. Així, moltes persones tenen pares exigents que intenten que el seu fill faci les coses el millor possible i triomfi al màxim. A la cúspide simbòlica d’això tenim mestres espirituals, militars o entrenadors en qualsevol domini. Una autoritat “masculina” on la meta sempre és el més important, on la persona mai es se sent satisfeta amb el present perquè sempre hi ha alguna cosa pel que lluitar. L’autoestima de manera natural l’hem relacionat amb la mare. I estic parlant maternitat i paternitat, més enllà de les persones o situacions concretes que es viuen. Va més enllà del nostre pare o la nostra mare, perquè tots vam néixer d’un espermatozoide i d’un òvul, sigui quina sigui la situació que hàgim trobat en aquest aspecte després de la concepció. Tots tenim aquesta part masculina i femenina integrades en nosaltres.
Tenim la capacitat d’enfocar bé el nostre dit buscant analíticament on està a la fallada del sistema, però també som capaços d’estimar incondicionalment als altres o a nosaltres mateixos i de confiar que tot està bé. Sabrem fins a quin punt ho està quan la nostra mirada abasti més. Podem accionar constantment, sent coherents pel que fa al que pensem i diem. Però a més tenim la capacitat d’estimar el que És, més enllà de qualsevol lluita. La meva filla em recordava fa poc: “quan t’estic parlant em mires però jo m’adono que no em veus a mi, estàs veient aquest problema que estic tenint”. Doncs bé, és cert, de vegades el dit davant els nostres ulls no ens deixa veure l’ésser que tenim davant.
Potser aquest és el motiu pel qual s’ha intentat anar reduint el paper de la mare en la societat, començant pel govern del seu propi part i la lactància dels seus fills, fent-li creure que és més encertat llegir llibres de maternitat de confiar en el seu propi instint. Com vaig llegir en algun lloc: “A la mare l’han tret de la foto”
Hi ha un dit que sempre ho qualifica tot com ego. Està fent estralls a nivell social. Aquest dit impedeix constantment veure els éssers que tenim davant. Enfocar bé el dit és important, però recordem que l’autoestima ens ajuda a donar sentit a la nostra vida i ¿qui té ganes de viure una vida sense sentit?

Autora:  Marisa Ferrer  Data: 5/7/2015

Dits cecs by Marisa Ferrer is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported License.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *