Encanteris

Algunes situacions del nostre dia a dia contenen elements que ens resulten desagradables. Notem que és així però no pensem en això fins que la irritació va en augment i comencem a posar més atenció en això, adoptant una actitud el més lliure possible de prejudicis que va deixant a la vista l’esquelet del que ens irrita.
Així, arriba un moment en què es comença a aclarir què és el que ens molesta realment. L’instint ens parla a través d’aquesta sensació desagradable donant-nos l’oportunitat de comprendre que alguna cosa del nostre quefer diari no està anant en la direcció que necessitem.
Així em passava particularment quan anava als supermercats i veia la gent comprar. El sorollet dels plàstics entrant al carret em resultava molt desagradable. Un dia em vaig adonar que allò que introduïen en les seves carrets, encara que tècnicament puguem dir-aliment, només cobreix necessitats d’un cert rang. La irritació davant aquell desagradable sorollet m’estava parlant d’una cosa que realment actua com a símbol d’una gran mentida sobre les nostres creences pel que fa als aliments.
Hechizos de lo irrealAlimentar-se de forma natural (llàstima que la paraula estigui tan manipulada) no passa ni per plàstics, ni per descripcions d’elements nutricionals, ni fórmules complicades, sinó que és una cosa simple i proper. No obstant això, s’està vivint un encanteri enorme, fins i tot diria espectacular, que ens diu que menjar és complicat, tenir els nutrients que necessitem és difícil, que suggereix que necessitem productes especials o anem a emmalaltir … Hi ha un negoci gegantí després d’això. Ho puc garantir, perquè tinc el privilegi de constatar-ho dia a dia en la meva pròpia botiga on van venint els clients expressant els seus dubtes i pors i els proveïdors amb solucions d’allò més rocambolesques.
Supermercats de plàstic plens de contradicció, tant grans com petits, on hi ha munts de productes amb colors cridaners i dibuixos de persones felices perquè mengen un cereal super processat, porquets feliços perquè van a ser devorats, llets i lactis amb fotografies de prats amb vaques feliços que els treguin a les seves cries i a les quals fan estar permanentment embarassades … Ara fins i tot tenim franquícies ecològiques plenes de plàstics per recordar-nos que d’aquest oasi d’autocomplaença falsa no escapen ni els que creuen que ho fan i que la incoherència ha fet niu en tot arreu.
Al llarg dels anys he vist un patró constant en moltes coses: una cosa que succeeix de manera natural és reconduït artificialment a un doble controlat que no va a favor dels éssers vius sinó dels mercats. Posem per exemple el moviment hippie que va acollir la necessitat d’una generació que va néixer per recuperar la llibertat, tornar a la natura i trencar cadenes que limitaven. Sovint es parla de decepció, quan es mira enrere i es veu on va conduir allò: yuppies, addiccions o distraccions mitjançant drogues de diversos tipus, utilització de certes músiques per crear estats d’inconsciència, confusió entre sexe i relació … Vaig néixer al mateix temps que el moviment i vaig contemplar com es “va duplicar” en alguna cosa artificial i limitant.
El gran símbol de tot això el tenim en els anuncis de Cocacola que ens ha acompanyat durant dècades: “sigues tu mateix i viu la teva llibertat” mentre et prens una beguda idiotitzant plena de sucre i substàncies que mantenen vigent l’encanteri.
El mateix hem viscut a través del moviment New Age.
Un exemple d’això ho veiem en la música. Recordo que quan era jove m’adonava que la música New Age era en certa manera una presa de pèl. Emulava la natura amb els seus sons d’aigua, d’ocellets, de vent i balenes, ens captiva mitjançant la nostra necessitat de tornar a la natura.
Hi havia músics component i interpretant obres de gran bellesa musical, però al mateix temps podies escoltar música a la que simplement es posaven uns quants elements junts i ja està: una mica d’ocellets, un piano tocant una petita melodia tranquil·la i una flauta tocant 3 o 4 notes en cert moment i l’oient li sembla que està en pau en una sala blanca amb tot en ordre, amb unes plantes de bambú i una figureta de Buda. En algun lloc hi ha d’haver la fórmula simple de l’encanteri que inclou el so, els colors i les fragàncies de sàndal.
No hi ha dubte que aquests elements hi són perquè emulen necessitats reals de l’ésser humà i per això ens agraden. És com si vas a Santander des de Barcelona i quan arribes a Saragossa en el rètol de Madrid et posa Santander. Com vas a Santander prens el camí que t’indica el rètol però no hi ha manera d’arribar, perquè realment aquest camí no va on creus. ¿Sona a malson? També en els somnis es donen aquestes trampes, però allà podem veure més ràpid on porten perquè en els somnis tot és més real.
Ara passa el mateix amb la música “espiritual”: poses una mica de hang, fas sonar 4 bols, una mica de so de mar i “et sents en pau”. No poden faltar els mantres que et transporten a una zona espiritual mitjançant unes quantes invocacions a algun déu hindú o d’un altre lloc que en realitat no coneixem però donem per descomptat que és positiu perquè és espiritual i que ens afavorirà invocar sigui qui sigui. És el post-hippisme musical espiritual que intenta recollir les últimes ovelles perquè no es descarríin i aconsegueixin adonar-se que en la seva essència no necessiten ni músiques ni adulacions l’únic propòsit és guanyar la nostra voluntat.
El mateix ha passat amb les teràpies. Tenim cursos i més cursos sempre amb el mateix lema: “tu pots” (Yes you can). Es fa un curs rere l’altre, cada un amb el seu conegut despertar però ens mantenim enredats buscant un “despertar més gran” que sembla que mai arriba. Petites certeses molt reals, per cert, perquè el nostre Ser aprofita qualsevol oportunitat per fer-se sentir, però com no donem el gran pas de donar-nos compte de qui som realment, seguim tenint un dia de “avui vaig despertar” i tres “alguna cosa encara va malament “.
No ens adonem que els processos naturals que es donen constantment en la nostra vida estan sent el blanc de l’atac de l’artificial posat aquí per ennuvolar la ment.
El súmmum d’aquesta duplicació és el tracte del que anomenem malaltia. ¿Que significa malaltia? Mancat de fermesa. En els processos que vivim (el que anomenem malalties) el que està en joc és la fermesa i és just el que sempre busca recuperar el cos. ¿Què necessita? Lo real, lo natural, el contacte amb el que realment s’és (res que ens resulti aliè o haguem de llegir enlloc), allunyant l’artificial que ennuvola la ment. El que necessitem ja ho estem tenint (inflamació, dolor, símptomes) i l’absurd és que és per al que justament anem al metge en interpretar incorrectament els senyals. I el metge (suposadament l’expert en salut) interpreta que cal fer callar els símptomes sense la més mínima idea de cap a on van i sense preguntar una cosa tan essencial com quin és el propòsit del cos en manifestar aquests símptomes.
La humanitat busca sobreviure, però no s’adona que el mecanisme per sobreviure està sempre actiu, perquè el que som és indestructible i cada procés que es dóna de manera natural al nostre cos està buscant fer-nos més ferms, aportant el que es necessita.
Només hi ha una manera de que realment recuperem aquesta fermesa interna i és escoltant-nos a nosaltres mateixos, deixant de distreure’ns amb sermons moderns que ens diuen que el que sentim és incorrecte (el dolor, la tristesa, l’enuig, la irritació …). Deixar de creure que alguna cosa va malament per poder fer-nos càrrec del que realment es presenta sense culpa ni por, posant-nos del nostre costat i invertint en nosaltres mateixos.
De fet, la confusió es dóna quan no ens adonem del veritable valor de tot el que es presenta. Quan no estem atents interpretem incorrectament senyals. Mirant cap a fora deixem d’escoltar els senyals en el nostre interior. Escoltem una veu aliena al nostre ser integral, aliena al nostre coneixement ancestral i al que sentim realment. Veus alienes que simplifiquen i vulgarizan processos íntims en els que tot el que ens passa està relacionat amb un tot major particular ple d’enllaços quàntics que només nosaltres podem comprendre arribat el moment just, ni abans ni després. L’encantament s’acaba quan despertem de la hipnosi: no es pot hipnotitzar a qui no ho permet.
És com quan vam arribar a casa i ens saluda el nostre gos o el nostre gat i ni ho veiem, ja que estem distrets pensant en “les nostres coses”. La vida real s’expressa a través dels ulls del nostre amic i seguim amb la nostra xerrameca mental situada en el passat o en el futur, perdent l’atenció de l’instant present, el punt zero vital, únic punt des del qual es pot mirar al voltant com un tot ordenat en què tot té relació amb tot.
L’enemic no està on ens creiem. És molt proper. És un simple moviment cap a un costat que desplaça la nostra atenció cap a un doble de plàstic. Ens estan prenent el pèl però només perquè ho permetem i el que som de veritat està sempre adaptant-se a això.

Autora:  Marisa Ferrer  Data: 29/5/2015

Encanteris de l’irreal by Marisa Ferrer is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported License.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *