Em vaig perdre i em vaig trobar

“Quan tots els camins s’han perdut, el Camí s’obre pas clarament”
Ursula Le Guin

Fa més de 20 anys vaig participar en una trobada de ioga a Bonn, Alemanya.
No tenia ni idea d’on era l’hotel on es realitzava l’esdeveniment, perquè m’havien portat uns amics en cotxe i havíem anat xerrant alegrement tot el viatge. Tot i que sí em vaig fixar en el nom de la muntanya: Venusberg, la muntanya de Venus.
Em van proposar visitar la casa natal de Beethoven. La música d’aquest autor és de les que més he escoltat en la meva vida, així que de seguida em vaig animar a visitar casa i fer-me una idea de l’ambient en el que vivia l’autor.
Me perdí y me encontré. ImagenVam aparcar lluny, a una mitja hora, per poder caminar una estona per Bonn, ciutat que no coneixia. Després de visitar la casa vam prendre un altre camí, per poder conèixer una altra zona de la ciutat. En un moment del passeig, vam passar per una botiga i a l’aparador vaig veure un objecte molt bonic que em va cridar molt l’atenció. Vaig comentar als meus amics que si no anéssim en grup entraria a preguntar el preu i un amic em va dir: entra i t’espero a la porta. Les seves paraules em van animar a fer-ho i vaig entrar, però quan vaig sortir no hi havia ningú esperant-me.Recordo molt bé el que vaig sentir:
“Estàs perduda enmig d’Europa, no parles res d’alemany, tampoc anglès, no tens diners (havíem anat en grup i algú va pagar l’entrada de tots), ni adreces, ni tan sols el teu dni (document d’identitat).”
En aquell temps (cap a l’any 90) no hi havia mòbils o al menys jo no en tenia cap. Tampoc sabia on era l’hotel. No hi havia ningú a qui trucar i preguntar enlloc. Els amics amb els quals vaig anar eren a l’hotel.
Què fer? Vaig pensar en diverses possibilitats:
Entrar en pànic: “Descartat immediatament com a opció pitjor a qualsevol altra”.
Esperar: “No és el meu estil i no crec que s’adonin perquè anem en diversos cotxes. Potser ni s’en assabenten fins a la nit “.
Anar a la policia: “Quin mal rotllo”.
Prendre un taxi i que em porti al turó de Venus: “Vaig sense diners ni res, no parlo l’idioma, així que, com li explico la meva situació! En cas que ho trobéssim hauria d’entrar a l’hotel i fer esperar al taxista , buff … suposant que trobem l’hotel, bla bla bla ”
Em sento a plorar amargament: “I després de plorar, què?”
Començo a caminar. Vaig veure que això era el que volia fer i de seguida vaig començar a caminar, encara que fer-ho semblés delirant i absurd perquè encara em perdria més i ja no em trobarien.
Em vaig posar a caminar sense preferències. Havia perdut totalment el camí així que no tenia referències de cap mena.
Quan vaig arribar a la primera la cantonada, va aparèixer una olor a croissant per la dreta. Com m’era igual, vaig seguir aquella bona olor. Una altra cantonada, el 9 a la porta, que és el nombre reduït de la meva data de naixement: doncs cap allà vaig girar. Una altra cruïlla, flors precioses en un balcó, doncs giro una altra vegada … Noms, animals, olors … Així vaig anar seguint.
En aquest punt de la història va començar a passar alguna cosa interessant que indubtablement va marcar un abans i un després subtil en la meva vida. Vaig començar a adonar-me que m’estava guiant a mi mateixa i arribaria a bon destí. A poc a poc vaig anar comprenent l’encert del meu impuls inicial de començar a caminar amb la certesa de que aquesta experiència em permetria l’entrada a una nova dimensió del sentit de la vida. Suposava un salt quàntic, la comprensió d’una veritat més gran que abastava a les anteriors. M’havien passat situacions semblants a la vida, però la contundència amb què es va presentar aquest cop va ser tal que em va remoure profundament.
A poc a poc, la certesa va anar inundant-me d’alegria profunda, infinita! Em sentia guiada. Pors anteriors incrustats s’anaven dissolent de la mateixa manera que el sol de l’alba va desfent els núvols. Un paquet d’informació impressionant anava arribant a la meva ment mentre caminava. Entenia que cal perdre el camí per a trobar-lo. No et deixes guiar mentre tens referències que et fan preferir camins per motius no intuitius.
En ple entusiasme, com un gest de complicitat extra de la vida, vaig trobar a dos joves, fills d’una amiga que estava en la trobada de ioga. Em van dir que el meu amic els havia encarregat esperar-me a la porta de la botiga per portar-me, però no m’havien vist i s’havien desorientat. Realment no tenien ni idea d’on eren els cotxes. Els vaig dir: “No hi ha problema, sé on vaig, seguiu-me”.
Així vam seguir caminant una estona, amb la certesa absoluta que arribaríem a bon port. Ni una ombra de dubte.
Al cap d’uns minuts vaig veure al final d’un carrer als meus amics en els seus cotxes esperant-me. En entrar a l’aparcament s’havien adonat de que faltava jo i estaven decidint què feien. En realitat, tan encertat va ser el camí que vaig prendre que només vaig arribar uns minuts després que ells.
Em vaig perdre i em vaig trobar.

 

Autora:  Marisa Ferrer  Data: 25/6/2015

Em vaig perdre i em vaig trobar by Marisa Ferrer is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported License.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *