¿Què implica la confiança en els altres?

Quan entres en les xarxes socials trobes sovint comentaris que afirmen que els altres són idiotes i sugereixen que ells, que es creuen més intel·ligents i desperts tenen les pautes de com hauria de ser tot plegat.

Al mateix temps, trobem gran quantitat de frases com: “sigues tu mateix”, “escolta al teu propi ésser”, “segueix-te a tu mateix” …

Però quan ens trobem realment a l’altre davant nostre, el rebutgem directament si no segueix els models ideals. Li imposem la nostra teoria i ens permetem tractar-lo de borrego, idiota, adormit …

El cert és que veient aquestes actituts et planteges quin tipus de món crearien aquestes persones si tinguéssin poder, perquè se senten superiors i creuen que tenen potestat per tractar a l’altra d’imbècil. Pots imaginar-los com a pares o parelles realment difícils.

Sustenta aquesta actitud la creença en la idea que un va néixer més dotat sigui a nivell d’intel·ligència o de recursos. Un va tenir millor karma per haver estat més bo en altres vides i per això és més intel·ligent, va ser un millor fill o va establir una millor relació amb els déus. Cada religió o ideologia ens ofereix un raonament en aquest sentit el qual ens permet sentir-nos escollits i fins i tot salvadors. Així s’acaben imposant els punts de vista. La història n’està ben plena d’aquest tipus de mentalitat. Gairebé tots els països tenen les seves modalitats d’aquest tipus de mentalitat. A cada cultura trobes el camí per sentir-te millor que els altres.

I a mesura que avança la meva vida m’adono de que es tracta d’una visió distorsionada dels altres. Una visió que neix de l’interior d’un i es reflecteix a fora. El que veig a l’esterior no és independent de la meva pròpia identitat sinó el seu reflex.

¿Com saps que l’altra està equivocat en el seu particular camí? Encara que a tu el percebis com una persona manipulada, com saps que aquesta experiència no és la que ha vingut a viure? I el més important: què et fa pensar que tu no estàs essent també manipulat? Sorpren que un no es plantegi aquesta possibilitat.

Fins i tot pel que fa al que ens sembla més evident, es tracta només del nostre punt de vista basat en la nostra experiència particular.

 

De qui és aquest món? Quants móns hi ha en aquest?

S’ha posat de moda dir: “Aquest no és el meu món”. T’utilitza aquest ganxo fins i tot en anuncis publicitaris. Aquest món és tan meu com de qualsevol déu o ideologia que se’l vulgui apropiar per a modelar-lo al seu gust. Fins i tot encara que hagués estat dissenyat per arquitectes de l’espai o de qualsevol nivell imaginable, el cert és que en el meu present aquest és el meu món i ningú ni res té potestat per a sotemetre’m. Sé que és així, perquè això parla de mi en essència i això és l’únic que realment conec.

La pregunta de si estem aquí atrapats és una gran pregunta: vaig venir per la meva pròpia voluntat o vaig ser obligada o enganyada per a venir i ara no em puc alliberar?

Si mires el que es publica a Internet amb certa perspectiva veus paquets d’idees que parlen d’aquest tema volant per la xarxa. Són unes quantes possibilitats amb explicacions sobre el món i la gent se les apròpia quan li encaixen. S’hi identifiquen i s’acomoden en elles.

Identificarnos amb una idea suposa un gran alivi davant la incertesa vital. Ens ajuda a sentir-nos més segurs i protegits perquè li trobem un sentit a la vida i necessitem aquesta sensació. Se sent perill sense referències perquè es necessita trobar un sentit al que ens passa.

Pero des d’unes referències un va ampliant el seu horitzó. Arribes a un punt i amplies més enllà. En els moments en que això es mou sembla que s’et caigui el món i salten les alarmes internes de protecció personal. Fins a trobar un altre sentit es viu confusió, perquè no es veu el planol total del nou nivell de percepció.

S’ha de reconéixer que seguint models o patrons la vida és més còmoda. Ja coneixem el seu sentit i així no hem de viure el vèrtig d’encaixar quelcom nou que no comprenem. La majoria de judicis i crítiques neixen intentant no moure’s d’aquest punt. Si no fos així no ens molestaria el que fa o diu l’altre. Adonar-se d’aquesta molèstia sense saltar fins a comprendre què és el que ens molesta ens permet percebre en què suposa un perill per al meu món la presència de l’altre. El despreci i la crítica es fan des d’aquesta molèstia. La paranoia també. És similar auna alèrgia que ens impedeix tenir contacte amb el que es rebutja. Cap de les dues porten a la integració.

Per això, les persones senzilles i tradicionals ens fan sentir bé. Sovint se les idealitza com a gairebé perfectes. Els hi donem un valor per sobre dels altres, perquè veiem coherència en elles. Però m’ha succeit vàries vegades a la vida que al conviure amb aquestes persones he anat veient les seves limitacions i com els hi costa ampliar la seva visió respecte a les coses, incloent les noves possibilitats que els aporten els altres. En algún moment ells també es mouran. Les seves referències anteriors no donaran sentit al que els hi passi de nou i necessitaran ampliar la seva perspectiva, quan arribin els cicles oportuns.

És incòmode o fins i tot inquietant escoltar a persones amb les que no ens identifiquem, així que sovint no fem ni el més mínim esforç escoltant-les, assumint que no tindran res a aportar a la nostra vida. Les rebutgem i ens allunyem al màxim possible perquè no s’ hi està bé en aquell lloc sense identificar cap aspecte en comú en aquesta persona.
De manera que en les nostres trobades amb els altres, cadascun protegeix la seva idea. Les alarmes internes personals salten defensant la nostra idea a ultrança davant la perspectiva d’haver de confiar que l’aportació de l’altre no és casual.

Discutir crispats no ens porta enlloc, només augmenta les bretxes. Quan es debat amb crispació en realitat s’està sucumbint a la ideologia, creient que no es té res a escoltar. Perquè hi hagi una conversa ha d’haver un emissor i un receptor. Si només hi ha emissors no hi ha comunicació. Es tracta de Mart sotmetent a Venus. Sovint aquests emissors van aixecant la veu fins a arribar als crits, perquè l’altre està cada vegada més lluny.
Per debatre cal acostar-se, no allunyar-se. Per això cap imposició resisteix el mirar-se als ulls o un somriure sincer.
Tots estem d’acord en què està l’ambient social intoxicat en aquest moment. La manipulació de la societat via notícies, iniciatives d’enginyeria social i opiniología constant en els mitjans …  han fet la seva feina. I ens molesta que els altres es deixin prendre el pèl quan veiem és així de manera molt evident.

És tot això casual? Quin és el nostre paper en aquest moment de la història?

Fins i tot en el cas de que estiguem atrapats en aquest món, cosa que en el fons no sabem, la batalla de cadascú és interna. Quan es creu que no és així i que cal modificar per la força, passa que un grup decideix pels altres i es carrega a quants calgui perquè veu “l’enemic” en ells. Quantes vegades ens ha passat ja com a humanitat? Veus les seves raons i sempre impliquen el menyspreu cap a l’altre: sigui persona, animal, planta o mineral.
Tinc clar profundament que tal camí no alliberarà a ningú.

És absurd parlar de seguir-se a un mateix, de seguir el propi camí i després cridar-li a l’altre que desperti i dir-li que és un borrego, suggerint-li en el fons que t’escolti a tu i no a si mateix. Realment el borrego ets tu quan fas això, perquè tens un pastor que és el teu ideal i vols que sigui també el pastor dels altres.
Què ens fa pensar que som millors que els altres? És un pensament d’una ignorància aclaparadora.
Encara que siguem aguts i brillants pensadors el que aportem sempre és la nostra part, que no és el total.
Si exercim de salvadors sense confiança ni respecte, considerant als altres un error, ens endinsem en la creença que la vida realment no té sentit o hi ha un enemic que ens picarà. Tenim a algú davant però només veiem “a un altre” i no som capaços de veure la vida a través dels seus ulls i aprendre el que ens ve a ensenyar. Així tampoc ens alliberarem de res, perquè no estem connectant amb el més essencial.
Si l’altre és un “mort vivent” sense criteri és un problema per a ell i haurà de lliurar les seves batalles i jo les meves.
En el fons el que un es demostra en cada experiència és si la vida té sentit. Per això parlo de confiança.
He trobat a la vida éssers molt absurts que em provocaven rebuig i no tancant-me a l’experiència de la trobada real han portat grans revelacions a la meva vida.
A cada pas el sentit se t’acaba revelant. És la base de la confiança quan sembla que tot perd sentit.
Entenc als filòsofs quan diuen: a mesura que més sé, m’adono que no sé res. Ens acabem adonant que ens movem pel món ampliant la nostra perspectiva constantment.

Marisa Ferrer

3 de març 2017

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *